Conquistant l’Àsia
En el jardí d’un poble interior del Vallès Oriental, ha arribat l’estiu. Tres cadires verdes desprenen l’olor de plàstic cremat per un sol que sobre la pell la deixa bruna del daurat de l’estiu. Les cadires estan posades dins d’una piscina inflable rudimentària, on una tarda qualsevol busquem la temperatura idònia entre l’aigua glaçada i la calor sufocant. L’aigua fa olor d’excés de clor i es barreja amb la dolçor de les flors del pati. Les abelles pol·linitzen amb calma i el temps s’atura. L’estiu comença amb la pèrdua del pas del temps. Durant una llarga època l’estiu ha durat tres mesos de vacances, però ara ja no passa perquè es compagina la calor amb la responsabilitat de fer-se gran. Abans, el vint-i-dos de juny era estiu i ara ja no ho és. Ara, és primavera allargada fins a l’agost, quan per fi els dies i les hores perden el sentit i poden omplir-se fent res. La calor va minvant i la tarda s’escurça dins la piscina, però el sol encara pica. Una frase sobrevola i irromp
