(II) Divendres d'arrivo

Només són les onze de la nit, però a mi em semblen les dues de la matinada. La música està massa alta, em costa sentir el que em diuen. La gent està a dalt de tot. Alguns ballen i canten al ritme de la música, d’altres s’expliquen coses a cau d’orella per sentir-se, o més ben dit intenten parlar per sobre de la música i acaben cridant-se, o simplement  busquen l’excusa per apropar-se i acabar fent-se un petó. Tothom beu d’ampolles transparents amb líquids de colors turbulents. Hi ha qui beu licors de colors sospitosos i d’altres que beuen “aigua”. Hi ha gent fent-se petons com si no existís el món exterior, totalment entregada al moviment dels seus llavis. Queden molt lluny aquells dos quarts de vuit, encara cosint-nos, maldestres, les boes blanques als jerseis per disfressar-nos de pollets que van per lliure i es colen per totes les carrosses. Abans de sortir de casa ja hem perdut la meitat de les plomes de les boes, i l’habitació n’ha quedat plena. Ens hem vestit amb presses i de qualsevol manera, perquè arribàvem tard i no sabíem com trobaríem les amigues que sí que havien pagat per una disfressa i una carrossa.

Ara, hores més tard, a la plaça de la Vila, l’Adri i jo estem recolzats a la barana de primera fila de l’escenari esperant que vinguin les que han anat a pixar, que ens han ordenat que no ens moguéssim d’allà. En realitat nosaltres dos encara no som amics com a tal, pertanyem a dos grups d’amics diferents que s’ajunten, però es continuen dient que són dos grups diferents. De fet estem parlant d’això. Ens passa gent per davant, espitjant-nos, que intenta anar d’un costat a l’altre, buscant algú o simplement intentant trobar un bon lloc entre la gent per no morir d’aquest fred de febrer. 

– N...no és de burros que no siguem un grup tots si al final semp… – el singlot no li permet acabar la frase, el gas del ginlemon no es fa esperar. – sempre acabem junts a tot arreu? – em diu balbucejant i mirant al no-res. – Va, que et sembla si ens deixem estar de tonteries i fem un grup de whatsapp?

– Ara mateix el faig. Però quin nom li posem? – em costa pensar, ja em noto espessa i només són les onze. No soc conscient del patiment que m’espera demà al matí. De fons sona Picapollo, el hit d’aquest carnaval, per això hi ha tanta gent disfressada de pollastres grocs, a diferència de nosaltres, que anem de pollets blancs que poc tenen a veure amb el de la carrossa. Con ese pitirry tan bueno...

– Pitirry tan weno!

Creo el grup i afegim a tots els participants, desitjant que mirin ja els telèfons i vegin el nou grup. Emocionats per aquest casament virtual i simbòlic que acaba de produir-se, anem explicant-ho a tots els nostres amics a mesura que van arribant amb les bufetes buides. A partir d’ara toca comunicar-se per aquí. Queda inaugurat un grup de whatsapp que serveix d’acte performatiu per consolidar el grup real. Tothom està content, tothom se n’alegra. Diuen que per carnaval s’alliberen tensions i succeeixen esdeveniments i històries que canvien el curs de la resta de l’any. A nosaltres ens acabava de canviar per sempre.