Quan te n'adones que el moment més emocionant del dia és netejar la nevera

Si el confinament fossin unes colònies, avui tornariem a casa. Però com que no és el cas, ni hora dels adéus ni res. A seguir igual. D'igual manera, em sento trista avui. No és la mateixa que quan tornes a casa després de deu dies de colònies, és la de deu dies tancada a casa. Deixant aparcat l'estat emocional en que em trobo, els aplaudiments de cada nit s’han convertit en un símbol. Ja no només – i el només és important, perquè sí que ho seguim fent- aplaudim als sanitaris, sinó que ens aplaudim a nosaltres mateixes com a símbol de resistència i resiliència. Ens aplaudim perquè seguim podent aplaudir. Estar al balcó és motiu de celebració quan sembla que tot trontolla. I és una gran merda. Quan anar en bicicleta és un privilegi, alguna cosa no va bé. Comparteixo totalment la opinió de la Carolina, no tothom pateix de la mateixa manera una crisi (Treballs precaris i invisibilitzats). El que compartim és l’estat d’ànim. Compartim la incertesa i el haver d’adaptar-nos a la situació que ens ha tocat, a diferents graus, alguns a anys llum dels altres. Compartim un gran núvol gris, compartim una mala ratxa. En el meu barri, generalitzant tant que un professor de psicologia social s’estiraria dels pocs cabells que li queda – els professors de l’assignatura i gairebé de totes, són majoritàriament homes blancs, calbs o amb poc cabell- tothom del carrer on visc, té una demografia social i econòmica similar. Més o menys estem passant-ho de la mateixa manera. Si més no, ho podem entendre-ho molt bé, perquè les bigues de les nostres vides són similars. A les vuit, persones que no havia vist mai, o simplement no m’hi havia fixat prou, surten i aplaudeixen. Ens mirem. I pensem, quina merda, però més gent em compren. No estic sola en això. 

La veïna de davant, d’uns 80 anys, amb la bata rosa posada, ens fa llum amb una llanterna. Ma mare li torna, i ella juga movent d’un costat a l’altre o fent cercles la llum, com si fóssim gatets que segueixen la forma. Això de seguir la llum, sempre em va fascinar de la meva gata. Ho feia amb molta passió. També em va fascinar com vertaderament, tenia com a mínim quatre vides, perquè va tenir una sèrie d’accidents que involucraven la intenció de caçar orenetes, el balcó i la falta de sensació de l’altura d’un 4rt pis. La va fer passar 3 cops per quiròfan. Després, vam fer el que hauríem d’haver fet des d’un principi - tot hi haver adoptat mesures per tal que no es repetís l’accident, que ella com a bona gata independent trobava la manera de flanquejar- la vam donar en adopció a la masia d’una amiga de la família. Es deia Estel, en honor a la taca tenia al mig el cap amb forma d’estrella.

És com que cada dia, amb un comptagotes ens impregnen amb la veritat. Com a societat explosiva i impulsiva que som, penso – tot hi que desconfio que hagi sigut un pla elaborat expressament- que ha estat bé que la informació ens hagi arribat fraccionada i repartida en un espai temporal. Hagués sigut l’apocalipsi si ens haguessin confessat en mig d’una roda de premsa en una sala plena de càmeres i periodistes: hi haurà cada cop més cassos, es saturaran els centres de salut, no podrem tornar a les universitats, es cancel·larà Sant Jordi i tota mena d’actes com concerts o festivals, ningú sortirà al carrer en un mes i quan acabi la crisi de salut, possiblement en vindrà una d’econòmica. No ho haguéssim pogut digerir i els ànims haguessin estat baixíssims des del principi, o haguéssim passat olímpicament de tot, tatxant-los de catastrofistes. No seran només dues setmanes. Ni tres. Seran més, i algunes de regal; i tot el que vindrà després, ja veurem. És com que avui per primera vegada he tingut ganes de plorar. He notat que les conseqüències cada vegada més, s’equilibren amb la magnitud  del que està passant. No ens enganyem, és trist i desolador. Però la vida segueix. I podem plorar-ho, o plorar una mica i aixecar-nos. No sabem què passarà, però podem intentar afrontar-ho de la millor manera. Podem aprendre en tot l’espai buit que les universitats aquest any ja no podran omplir. Igual que el vídeo que m’han passat els amics d'una noia que plorava perquè després de dues hores cuinant, al donar-li la volta, li ha caigut la truita de patates al terra; jo avui he tingut ganes  de plorar perquè no podré trepitjar més la gespa de l’autònoma. I penso en els Erasmus de les meves amigues. Les que havien treballat per fer mil activitats i excursions, que acaben d’arribar, i no poden sortir. Tancades en un edifici on s’escolten diferents idiomes. Tornaran a casa no havent pogut explorar massa, però portaran a la motxilla una història sobre que van fer quarantena amb internacionals de tot el món, i d’això com a mínim se’n podria fer una sèrie de tres temporades.

Espero que la situació ens faci ser més resilients. És curiós, un dia no tens temps per fer totes les activitats que voldires, i el següent, el moment més emocionant del dia és netejar la nevera.