Vermell i negre

    Vermell amb vermell. Negre amb negre. El primer pont. Notar l’edat per la pràctica: tot acaba sortint rodó sense esforçar-s’hi massa. Pensar que ens fem grans perquè les patates estan al punt i les carxofes que semblava que estaven massa fetes, també. La salsa de l’àvia sucant-ho tot. Algú amb pitet per no trencar el blanc de la camisa, tothom amb ulleres de sol. El cotxe s’engega i no es pot aturar perquè si no necessitaré un altre pont. I un altre, i un altre, fins que el cotxe vagi sol. Una mica com a la vida, que si tens amics, fan ponts fins que vas sol. 

El tiquet de sis amb seixanta-sis, i la matrícula del cotxe del davant començant amb el mateix número. Em dic que no soc supersticiosa i penso que passarà una desgràcia. Condueixo com en un kàrting perquè això de la pràctica que deia, no en tinc massa al volant. No sé si és que no m’agrada conduir, o si tinc tant endins veure el cotxe com l’anticrist de l’ecologisme que em sento malament cada cop que apreto l’accelerador. Les del darrere s’aferren a la maneta de dalt la finestra, però la confiança sé que és incondicional. Avui no veig la lluna, ahir estava enorme, i una de les llunes més boniques la vaig veure un dia trist. Un dia que vaig pensar que prou, i la lluna brillava entre liles, blaus marins, roses pal i carabasses. 

Quan he arribat a casa, m’han dit que si t’equivoques de cable i color, el cotxe explota. Bum. Jo he dit que no hi ha manera d’equivocar-se, que els colors són molt clars. I amb el cap al coixí, he pensat que al final no ha passat cap desgràcia, només un dia més.