(VI) Dimarts de vidalot

És dimarts i queda carnaval, però la ressaca física i emocional avui pesa més que mai. És l’últim dia de festa i de disbauxa, l’últim dia per celebrar la vida fins a l’any que ve. Avui ens disfressem amb qualsevol drap que trobem per casa, antigues disfresses o un llençol blanc, per fer de fantasmes o de déus grecs. Les cares de la gent ja no són les del primer dia, per molt que vulguem dissimular: es respira a l’ambient el sentiment del final, el mateix que sents quan s’acaba l’estiu o quan s’acaba una nit màgica. Però decidim aferrar-nos a les agulles del rellotge i als gots de cervesa que anem bevent a cada bar on paren les xarangues del vidalot. Ens entretenim a treure’ns l’ordi que se’ns ha ficat per la samarreta per oblidar que demà enterren l’únic rei que volem. La majoria de cares van tapades per màscares. Avancem entre la gentada i no sé qui és l’imbècil que m’ha donat al cul amb el picamatalassos. A la plaça del Castell sona un solo de saxo de Zebrass. Després, una versió de la tusa i una altra de Bad Romance. La cançó està una mica passada de moda, però per carnaval sempre triomfa. Confeti i ordi volant pels aires i acumulant-se a terra deixant el rastre de la processó. 

A mesura que van arribant les més lentes en fer-se la disfressa, anem arribant a la plaça de la Vila acompanyades per This-tracció, que ens torna a fer saltar el Turuta com si fos diumenge. Algunes reciclen disfresses de l’arrivo, d’altres ens hem fet la disfressa a última hora, d’altres fa mesos que li han encarregat a la seva àvia. La decadència que acompanya el darrer dia de carnaval es veu reflectida en les nostres disfresses. Però és dimarts i queda carnaval.

– Qui vol anar a comprar sopar?

– Jo vull quedar-me a veure el concurs de disfresses, penya.

– Va, sí, que la Laura i la Judit em van dir que s’hi presentarien.

Unes quantes seiem a les grades mentre la resta van a comprar-se sopar. Ja comença. Les primeres disfresses solen ser bastant decebedores, però les nostres encara deceben més. Ja surten elles. Van de fanals, de fanals foscos, com els dels carrers de Vilanova, diuen. Elles mai deceben, si no fan sàtira dels fanals foscos, van de Ratolives, o d’Espies de veritat. Porten la millor disfressa del concurs, sens dubte, i no és perquè siguin amigues, el jurat també ho pensa perquè acaben guanyant el concurs.

Les de les grades s’uneixen a les del sopar al Superpollo. No sabien on anar i baixant la rambla han decidit seure allà -inaugurant una tradició de dubtable sentit, sent un grup majoritàriament vegetarià. Croquetes de pollastre, patates i copa de cava, o pit de pollastre, patates i refresc -i en els últims anys, només patates i birra. Dues surten del lavabo, plenes de purpurina i els llavis pintats. Acabem de sopar mentre ballem les cançons de la ràdio, que sona més forta del que tocaria perquè avui és el dia del vidalot. 

Són les dotze de la nit i no sabem en quin moment han portat als Mojinos Escocíos, però no podem parar de riure amb el xou-xou i la performance que fa el Sevilla a dalt de l’escenari. Uns gots de birra i uns quants viatges al lavabo més tard arriben els djs vtv. Traiem la poca energia que ens queda. I no sé com, ja són les quatre i a Vilanova ja no es pot fer més soroll així que s’encenen les llums de la plaça i veiem les cares i les disfresses destrossades. Tothom es queda a parlar amb qui troba, negant-se a marxar i a acomiadar el carnaval.

Acabem dispersant-nos i marxant, amb el cor encongit perquè ja arriba el final. De camí a casa, i a falta dels fanals que es reivindicaven al concurs de disfresses, ens acompanyem amb la trucada de rigor que quan arribi a la seva fi donarà per acabat el carnaval.

– Gràcies per acompanyar-me.

– Gràcies a tu també.

– T’estimo amiga, m’ho he passat molt bé aquest carnaval.

– Jo també. Que dormis bé.

– Bona nit.

– Bona nit, amiga.