(IV) Diumenge de comparses

Estem al carrer Caputxins esperant per entrar a la guerra, amb el conjunt de la Unió -un any més, malgrat totes les discussions per intentar canviar. Algunes portem ulleres de sol, per dissimular les hores que ens falten de son i les birres que portem al cos. En forma de cor, del spiderman. Tot compta. Portem els clavells caiguts, els clips estan suant per aguantar-los com poden, lluitant contra els salts, els cops i els balls de tot el matí. Algunes ja l’han perdut. Els fils del mantó, que aquest matí eren blancs, ara són negres, i estan enganxifosos, després d’haver recollit tota la brutícia de la vila. Les barretines han desaparegut dels caps per anar a parar dins dels farcells, plenes de suor.  Ens obrim una de les últimes birres que ens queden als farcells. Encara ens queden caramels, que obrim per jugar a fer punteria a la boca. Desitgem que no entrin, perquè tenen les baves de tothom -tot i que sent carnaval, millor si l’intercanvi té gust de llimona o de cirera.

Estem nervioses i expectants, desitjant que comencin a sonar les primeres notes del Turuta i tornar a saltar per no agafar fred, que l’adrenalina i el cansament han fet oblidar. Ja comença. Ens busquem tots i comencem a caminar, ensopegant amb els peus dels de davant, els de darrere ens trepitgen. Només volem entrar. Ja entrem a la plaça, i més que gent saltant semblem una processó de moviments d’acordió: ara corre, ara frena, ara avança, ara para. De sobte, per fi, sentim les paraules esperades, les més esperades de l’any.

– Comparsers i comparseres: la plaça és vostra! 

Intentem, en va, fer una barrera de mantons, però els caramels van directes als dits i hem d’acabar baixant les mans. Amb la mirada concentrada en la sanefa blanca i negra, resem per no tenir la mala fortuna que un caramel ens abonyegui el cap. Al final cap de nosaltres llença els pocs caramels que s’havia guardat, preferim guardar-los per més tard. S’acaba la guerra, i mentre les banderes onegen al balcó de l’ajuntament per sobre les palmeres, les xarangues comencen a tocar el Paquito. Ens fan mal els peus, però no parem de ballar. Fa sol i fa calor, tothom riu, tothom balla, l’Adri obre l’última ampolla de cava i ens mulla a tots. 

És el moment més feliç i més trist de tots: no podria estar més eufòrica, estem amb qui més estimem, sembla que el temps es pari, només ballem, amb tothom i amb ningú, amb qui sigui, els peus enganxifosos. Però s’acaba i ja no tornarà fins a l’any que ve. Queda molt per tornar a viure el millor matí de l’any. O potser no. Ens fan fora de la plaça i decidim anar a la plaça dels cotxes, darrere la fila de la Unió, per tornar a entrar a la plaça. Ara sí, tirem els últims caramels del farcell. Com si, conservant-los un temps més, aquest no corrés i fes que el dia s’anés acabant. Repetim el moment idíl·lic de la guerra, o més aviat, la postguerra, l’única postguerra que volem.