(I) Dijous gras

     Protegida amb impermeable, roba per tirar i sabates velles, segueixo a la meva germana unes passes enrere. Ella i les seves amigues porten enfundades mànigues pastisseres de massa blanca comprades pel camí, perquè la de casa no ha sortit bé. Mai surt bé. Jo porto una galleda, amb tres mànigues per mi sola. Les meves passes de la talla trenta-dos, s’enganxen a terra fent crec-crec. M’afanyo, he de fer-ne el doble que les de davant perquè no em vull perdre. Miro els grups d’amics i amigues empastifant-se, escolto riures i crits. El cervell adolescent de la missió decideix evitar Francesc Macià. Passem pel carrer Teatre perquè encara anem netes, i trencar el gel de la primera empastifada, sempre costa. Jo segueixo amb la palangana a la mà, les meves tres mànigues i les ganes de trobar-me amb els amics, que m’esperen a pocs minuts d’on som. Elles parlen i jo sento passes darrera meu. Algú crida el meu nom i em giro desprotegida, posant al descobert la meva cara neta i polida. Tanco els ulls de manera instintiva, i sento el contacte viscós de la barreja d’ous i sucre. M’entra una mica per la boca i s’hi cola el gust dolç que sempre m’he esforçat, però que mai m’ha acabat d’agradar. També m’entra una mica pel nas. M’eixugo amb la màniga de la samarreta. Sento riures darrere meu i per un moment m’enfado pel ridícul que sents quan et sorprenen amb la guàrdia abaixada. Però se’m passa a l’instant i m’afegeixo al riure perquè al cap i a la fi, aquest dia va d’això. L’amiga-atacant m’abraça, i si quedava algun lloc sense empastifar, ho acaba de fer amb els seus braços plens de sucre enganxifós. Aprofito la distància curta per fer un moviment ràpid i tornar-m’hi.

    Quan és hora de tornar a casa, fa fred i tremolo. Noto com la part de pell que quedava al descobert comença a tibar, perquè la potinga ensucrada s’ha assecat. Ho noto a les galtes, al nas i als dits. S’asseca la que tinc a les pestanyes fent que no pugui obrir els ulls.

- Maria!- crido gairebé plorant. Em salva esbandint-me la cara. Empastifem el timbre, l’ascensor i el pom de la porta. Foto de rigor en el mirall de l’entrada, i dutxa vestides amb la  roba que anirà directa a la brossa. Torno a ser persona després d’ensabonar-me com a mínim tres cops per intentar dissimular l’olor que no marxarà fins d’aquí a uns dies. A l’olor se li sumarà el confeti, la purpurina, les plomes i els paperets. M’en vaig a dormir contenta. Amb la sensació de la feina feta i la il·lusió d’haver superat el tret de sortida de la millor setmana de l’any.