L'article que no mereixeu del 2020

Ho he fet, sí. Odieu-me després llegir-me, no? I és que porto bones notícies. Breaking news! Les estrelles han parlat. Un fenomen còsmic que passa cada dos mil anys, i un altre cada quatre-cents, han coincidit fa poc fent que abandonem per fi –mai he volgut creure tant en l'astrologia com ara mateix–, l'era piscis i passem a la d'aquari. Venen canvis, agafeu-vos fort, m'ho han dit els experts i jo m'ho crec.

Ni l'any de merda, ni l’any de l'autoconeixement. I no és que no em mulli, sóc radicalment central en l'assumpte de catalogar com a bo o dolent aquest any tan difícil. En defensa de qui creu que ha estat un mal any, diré que la paraula pandèmia mundial no ajuda gaire a tirar endavant. Incita més a tirar-se a altres coses: a les vies del tren, al teu amic, al sofà... I posicionant-me en el sector positivista, diré que ha estat un any de curset accelerat en l'assignatura de la vida. Un any replet d'aprenentatges -que oblidarem ràpidament-: valora el que tens, no necessites tant, descansar i fer menys que està guai i saber qui ets és elemental. La resta d'aprenentatges al gust del consumidor. La lliçó estrella del twenty twenty, que espero que triguem una mica més a esborrar, és que no podem controlar el que passa, però sí el que fem per enfrontar-nos-hi. Que sí, que jo i les meves circumstàncies, però el «jo» és important, no t'enganyis.

Que creus que l'any ha estat una merda? Ha estat una merda, però no és culpa teva! Aquest any tenim l'excusa perfecta: és la Covid! Culpem a la Covid i no a nosaltres mateixos per no aconseguir la llista interminable de propòsits i objectius irracionals i no realistes. 2x1 en culpabilitat, i aprofitem també per donar-li la culpa a la família, que sempre hi ha raons! O a Fernando Simón! A l'home del temps per fer bo quan no podíem sortir, o a l'astrologia per la merda d'era piscis! Fora responsabilitats dels nostres fracassos. Aquest any, utilitza el comodí de la Covid!

Cada any, tenim l'esperança que serà el nostre any, l'any perfecte – segons uns ideals que tan perfectes no deuen ser perquè si no els seguiríem, però vaja-. I penso que gran part de la frustració ve d'aquesta creença. És com si aquest any ens haguessin pres la il·lusió de participar a la loteria de l'any perfecte. Ens han cancel·lat el sorteig. No hem pogut comprar un dècim i esperar que toqui, amb el ferri pressentiment de tenir el número guanyador - porque este año toca-, i després enfadar-se per no ser milionària com la Rosalia, sabent que les probabilitats que et caigui un llamp són superiors a què et toqui la loto. Hi ha alguna norma no escrita que dicti que tots els anys han de ser bons? Que si un any és bo o no, ho decideix l'atzar, el destí i la sort; i no les possibilitats d'un mateix? Sí, d'acord, les circumstàncies són importants. No em vull enganyar.

Així que aquest any, ni flors, ni violes. Passar de viure en un piset de Gràcia a la desgràcia de tornar al puto pueblo. Cop dur, i plans frustrats. Massa temps per pensar en nosaltres mateixes. Que si no faig tot el que em defineix i m'identifica, sóc transparent. Quantes persones s'han sentit transparents i buides aquest any? Quina por la pèrdua d'identitat, eh? Si les activitats que faig em defineixen i deixo de fer-les, qui sóc? Suposo que ets molt més que el que fas, sempre que t'hagis preguntat el perquè fas el que fas, no? Ets la intenció, l'interès darrere de l'acció. Si només hi ha la inèrcia, t'esborres quan no pots fer el que defineix qui ets.

Conec a algú que durant el confinament ha descobert que no sap qui és. Fixa't que de fet, crec que no sap ni que no sap qui és. Simplement en llevar-se cada dia, nota l'estranya i incòmoda sensació al pit del dubte. Nota físicament el prendre decisions. I el pobre s'ha quedat sense pistes, desesperat busca que marxi la desconcertant sensació, ja li funcionava no pensar i tirar. Com un cavall domat o com un pelegrí que segueix les fites del camí pautat.

Era tot el que feia sense saber massa bé perquè ho feia. S'ha quedat calb de personalitat. Ara és transparent d'identitat. Stop persones transparents i calbes, que no saben qui són i conseqüentment no tenen ni idea del que volen.

Quan no tens ni idea de qui ets, et dediques a la restauració. Penses que és més fàcil ser feliç rehabilitant el que tenies. Desgraciadament, quan portes un temps arreglant, veus que no hi ha manera que tingui la forma que tenia abans. O encara pitjor! Quan la restauració ha quedat perfecta, t'adones que el resultat ja no t'agrada. Aquí, amic, la importància de saber qui ets et sacseja i parla, i et diu: ets imbècil.

Fa gràcia, Covid com a precipitant de totes les gotes que faltaven para colmar el vaso. L'efecte pandèmia dóna nous aires i noves vibracions, o et converteix en més conservador que mai. Qui sou vosaltres? Els del canvi radical, o els d'arrapar-se al màxim al que teníeu? També fa gràcia, totes aquelles parelles que ho han deixat i tornat durant aquest any. Espero que continueu sent molt felices quan tota la població estigui vacunada.

Si durant la pandèmia no ha fet plantejar-te qui ets, ser una mica introspectiu, malament anem. Necessitaràs una dosi més forta de conflicte per aprendre la importància de saber qui ets. Extra de drama, si us plau. O confiar en la "normalitat" per tornar a viure dissolt en la indiferència, en la no reflexió, en la transparència. Però no llanceu totes les tovalloles si no heu après la lliçó. Existeix el creixement posttraumàtic. L'esperança del coneixement propi, no està del tot perduda.

Hem tingut dies dolents. Sí, dies, no generalitzem en l'any, va. Dir que l'any ha estat una merda, és faltar el respecte als dies dels 366 – a sobre any de traspàs havia de ser, si no vols caldo dues tasses- que t'has esforçat perquè siguin bons. La Covid és una merda, l'any deixeu-lo en pau!

La màgia del temps, és que el construïm nosaltres. Any de merda? Abracadabra pota de cabra, d'un en tinc quatre. Primavera, estiu, tardor i hivern. Dividit sembla més inofensiu, oi? Dividit en quatre la cosa millora. I què passa si continuo fent talls més petits? En dotze mesos, tots dolents? Dos i mig no tenen res a veure amb la Covid, llavors van ser definitivament els millors de l'any, no? En 53 setmanes, segur que cap se salva? Dies que no hagin estat una merda no n’hi ha hagut ni un? Podríem dir que ha estat un any bastant Carpe Diem. Viure el moment, sense pensar en el futur. Tot i que la frase sona a molt 2012, és bastant un bon resum del 2020.