La fi del món

Pujo al tren cap a Barcelona. Darrere meu, dues noies van barrejant un idioma que no conec amb el francès. Somric. Sempre que sento algú parlar francès fora de França sento una connexió, una familiaritat, com si ens unís alguna cosa. He sentit a dir que parlar una llengua és com anar en bicicleta: no s'oblida, queda en la memòria, més o menys al fons, i sempre acaba tornant.

Vaig perdre de vista l'anglès en acabar el batxillerat; ara, quan he d'utilitzar-lo, tinc totes les idees al cap, però les paraules surten amb comptagotes, maldestres i ensopegant les unes amb les altres, com si me les hagués d'arrencar de dins. Vaig fer quatre anys d'alemany, i ara hauria de tornar a començar perquè no recordo quina paraula és cuina i quina és pastís. Vaig fer italià i portuguès a la uni; si avui tinc un italià al davant – per casualitats de la vida en tinc més sovint que la resta – ja no sé si parlo la llengua o si només estic italianitzant paraules en català. La gent diu que només és que estan oxidades, que les llengües, quan no es fan servir, s'amaguen tant en dins que sembla que s'oblidin, però al final sempre surten a la llum quan se les necessita.

Arribo a Passeig de Gràcia. A l’hora de picar el tiquet per entrar al metro, ajudo a una parella francesa carregada de maletes a trobar la direcció correcta. Pujo al metro i somric.

Avui, havent-me passat tota la vida parlant en francès a l’escola, a l’institut, a la uni, al dia a dia, abandono aquest món, tanco la porta et je le laisse se reposer. Deixo enrere una part de mi, un trosset del meu chez-moi, presenciant la fi del món, la fi del meu món fins ara. Derrida diu que quan mor algú no només mor la persona, sinó tot un món que havíem construït i establert amb ella. Per això, la fi del món és cada cop única, singular i intransferible, com el dol que ens toca passar.

Què passa quan deixes de sentir i de parlar una llengua que t'era familiar? Una llengua que consideres – quasi – materna? S'oblida, s'oxida o persisteix en la lluita per la memòria? Em toca presenciar la fi del món, chaque fois unique, la fin du monde. Ara només em queda la lectura, l'escriptura, i el somriure en sentir turistes francesos perduts pel carrer fent-me un regal per uns instants.

Pujo al tren per tornar a casa. Davant meu, una parella de francesos que baixa a Sitges parla de les vacances. Somric. La fi del món pot esperar.