Conquistant l’Àsia

    En el jardí d’un poble interior del Vallès Oriental, ha arribat l’estiu. Tres cadires verdes desprenen l’olor de plàstic cremat per un sol que sobre la pell la deixa bruna del daurat de l’estiu. Les cadires estan posades dins d’una piscina inflable rudimentària, on una tarda qualsevol busquem la temperatura idònia entre l’aigua glaçada i la calor sufocant. L’aigua fa olor d’excés de clor i es barreja amb la dolçor de les flors del pati. Les abelles pol·linitzen amb calma i el temps s’atura. 
    L’estiu comença amb la pèrdua del pas del temps. Durant una llarga època l’estiu ha durat tres mesos de vacances, però ara ja no passa perquè es compagina la calor amb la responsabilitat de fer-se gran. Abans, el vint-i-dos de juny era estiu i ara ja no ho és. Ara, és primavera allargada fins a l’agost, quan per fi els dies i les hores perden el sentit i poden omplir-se fent res. La calor va minvant i la tarda s’escurça dins la piscina, però el sol encara pica. Una frase sobrevola i irromp l’estat vacacional dels tres, vosaltres noteu que us heu fet grans? A força de repetir-ho potser prendrà sentit i em servirà per adaptar-me al nou estat en què m’he sublimat tan lentament que ni me n’he adonat. 
    Una abella s’apropa a la piscina i marxa amb un brunzit mandrós cap a les flors, més interessada pel nèctar que per nosaltres. Passa d’una hortènsia a un gerani sense ni immutar-se per la transició, i jo sent incapaç de canviar d’etapa sense posar-me nostàlgica. M’agradaria que fos tan fàcil com dins la piscina un dia d’estiu. Entregar la vida als segons i cremar el temps. Ser conscient que corre i que no es pot aturar. Que eren les quatre i ja són gairebé les vuit. Que ensenyava els anys amb els ditets d’una sola mà i ara en necessito cinc. Fer-se gran és el meu nudo gordiano i estic aprenent a desfer-lo, però potser ja és hora de tallar-lo d’una vegada per totes i créixer. Perquè al final, Tanto monta, no?