Cançó del dubte

          

            Crec que si em fessin definir la nostra generació amb una sola cançó ho tindria clar: Cançó del dubte de Manel. No podem fer altra cosa que dubtar: del futur, del coneixement, de la classe política, de les institucions, de nosaltres mateixes. Sobretot de nosaltres mateixes, de les nostres capacitats i opinions. Som la generació més cartesiana de totes? Descartes va dubtar de tot l’edifici del saber construït fins aleshores, arribant a dubtar d’ell mateix. L’única certesa que tenia era que dubtava i per tant que existia perquè el no-res no pot dubtar, no? A quina certesa podem aferrar-nos encara, sinó és al fet de que dubtem de tot? Què podem defensar amb les urpes i amb les dents, encara? Podem tenir les coses clares, encara?

            De vegades envejo la generació dels nostres pares. Una generació a qui, de sobte, se li va obrir un món de possibilitats i de camins per traçar, recórrer i descobrir. Després va resultar que aquest món de possibilitats era un miratge així de gran –estira els braços a banda i banda-, però això ja ho hem descobert nosaltres. Ells van poder encantar-se amb els miratges; nosaltres hem nascut sabent que tot era un engany, i no ens queda res amb què emmirallar-nos. Juguem al joc de l’auto-engany d’instagram, on tothom pot crear el seu propi miratge, la seva pròpia farsa amb la qual intentar enganyar la resta, però sense poder enganyar a qui més ho voldríem: a nosaltres mateixes. La nostra farsa no col·la i ens trobem abocades a l’abisme. Però admirant el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs. El dubte ens recorre cada centímetre i només veiem abisme. I després vertigen. Un peu en fals i apa, la possibilitat de la caiguda al buit.

            Però potser està bé no saber si vas a la glòria o al fracàs, no? Si ho sabéssim, aleshores no podríem triar entre les opcions, sinó que hauríem d’abaixar el cap i resignar-nos a escollir el camí cap a la glòria –perquè qui vol el fracàs? Potser més que mai necessitem aquest abisme que ens obliga a frenar, a parar, a mirar, observar, reflexionar, analitzar i al final decidir –o no- quin camí ens agrada més. Potser més que mai, com a societat, també, necessitem aquest abisme –però pressento que la pandèmia no ho serà, malgrat era l’excusa perfecta- per a reflexionar cap a on anem com a societat i si de veritat no preferim mirar què coi hi ha al camí aquell que queda allà a l’esquerra, el de més a l’esquerra, allà; el veieu?