Curar la ferida

         Anava a començar escrivint que està a punt de començar la setmana més esperada de l'any, però que malauradament no podrem viure-la com totes desitjaríem, però això ja és evident, i no cal repetir el que tothom ja sap, perquè no volem que ens diguin el que ja sabem i que ens recalquin un pensament que tenim tan present últimament. Tampoc sé si té massa sentit o interès posar-se a escriure sobre el carnaval. Que se'n pot dir que no pensem totes ja? Es tracta només d'anar a posar el dit a la ferida oberta, sagnant i plena de pus que tenim i que costarà de cicatritzar? Segurament. Però no es tracta només d'això. Les ferides infectades no tan sols molesten i fan mal, sinó que se'ns fa dolorós mirar-les, siguin les pròpies o les de la resta. Quan sabem que la ferida és greu, preferim no mirar-la per evitar marejar-nos, igual que apartem la mirada quan ens punxen una vacuna –tot i que ara totes desitgem que ens la posin- o quan ens cusen una ferida en carn viva. Es tracta doncs, abans que res, de deixar caure la mirada sobre aquesta ferida. Es tracta d'obligar-nos a mirar directament sobre aquest tros de carn viva que ens angoixa i que desitgem curar en va, afrontar-la i posar-hi nom. O més ben dit, posar-hi nom per afrontar-la, perquè les coses no adquireixen una realitat palpable fins que no se'ls posa nom. Un carnaval prohibit per la covid. O encara, la millor època de l’any anul·lada per la-merda-de-covid-de-merda-cagun-tot. Sí, m'atreviria a dir que aquest és un nom que s'adequa bastant a la ferida que veiem. 

Però no només es tracta de no obviar la ferida i posar-hi nom; tampoc es tracta de patir-la en va. El que pretenem és recordar. Anècdotes, històries, moments, sensacions, vivències. Pensar-hi és donar la importància que mereix. Les coses, quan no es fan i no es recorden, corren el risc de poder caure en l'oblit. Ja sabem que el carnaval no caurà en l'oblit, que està massa arrelat en nosaltres i que forma part de la història col·lectiva. Però el que és cert és que no sabem quan serà el proper carnaval que viurem. I cal fer memòria i recordar, no tan sols per no oblidar el que suposa el carnaval per nosaltres, sinó també per no oblidar que aquest any no el viurem. No venim a fer mal, no, ja sabem que us esteu auto-flagel·lant vosaltres soles. Ja en teniu prou amb els vostres propis pensaments. Però cal remarcar-ho: aquest any no hi haurà carnaval. I el que ve, potser tampoc. Que perquè diem una cosa tan òbvia? Doncs perquè no volem oblidar-ho. No volem oblidar que malgrat que hem intentat refer les nostres vides en pandèmia, i que ja no ens afecta com el primer dia que ens confinin, tanquin bars i restaurants, museus, cinemes, teatres, sales i tinguem un toc de queda, no podem acostumar-nos-hi i no podem oblidar que aquesta situació sempre serà possible de nou. Així que d'això tractarà el nostre petit acte desesperat, però que es nega a normalitzar la situació: de mirar la ferida i no oblidar, quan estiguem sanes, que la ferida, sigui la que sigui –una pandèmia, però també el poder d’un Estat repressor-, és sempre una opció present. Mirar-la i recordar mentre cura.