(III) Dissabte

“Em passes una birra?” “Sí, sí. Molt fort tia” “Què cabrona!” “A quina hora començava?” ”Però al final sí o no?” Qué pasará qué misterio habrá puede ser mi gran noche… “No m’ho crec!” “Ei adéu! Ens veiem a la nit, guapo!” “Que sí, que t’ho juro joder!” 

Les miro una per una, estan estupendes. Escalfadors pomposos, mallots de color neó, maquillatge extravagant, ulleres de sol vintage i purpurina. Ens queda tan bé que qualsevol diria que hem nascut als vuitanta. Ja no pensem en la ressaca física i emocional d’aquest matí, prenent un cafè al Beverly comentant la jugada de la nit anterior, rient i avergonyint-nos dels nostres actes, i discutint en quin moment ens vam separar per no trobar-nos més en tota la nit. Conscients del poder de caminar en akelarre, creuem la plaça de les Cols. És la meva plaça preferida. Perquè té nom d’hortalissa i em fa riure, i perquè sempre hi ha algú que curtcircuita i confon el nom de les tres places: Carros, Cols, Cotxes. Masses «ces», masses «os». 

“Torna’m el mòbil! Que no li vull dir res, de veritat!” “Òstia. Em moro de gana. Algú vol unes patates?” “En serio, a quina hora començava. No s’haurà acabat?” “Bff… m’està costant la birra”.

Riem amb ganes perquè la Sílvia s’ha parat a cordar-se la sabata i quan aixeca el cap no ens troba. Ens amaguem darrere d’un grup de gent disfressada de Wally, i ens tapem amb el mar de plomes que hi ha a terra. S’apropa digna amb un caminar tranquil, demostrant que ho té tot controlat. Ens ha descobert i encara riem més. Per la birra, o perquè estem contentes. 

     - Sou imbècils. 

Caminem i deixem enrere la plaça, amb les llums d’aquests dies que l’adornen i la il·luminen diferent. Em quedo callada pensant que quan pots comparar carnavals i tirar enrere, i enrere, i fa quatre anys, i cinc, i més, ja et pots considerar adulta. Adulta qui? I ric sola. 

“I a aquesta què li passa?” Em miren. “M’estic pixant” Una s’obra una nova llauna. “Jo ja t’he dit aquest matí, que a tope. O sigui, que em sembla superdivertit” “Todo aquel, que piense que la vida es desigual, tiene que saber que no es así…” “Tens foc?” 

Bastants birres més tard i després de ballar tots els temazos dels vuitanta, el grup de màscares es comença a diluir perquè l’endemà és un dia important. El gran dia. Tot i el cansament del dia anterior, i el remordiment que ens recorre en despertar-nos el matí següent, s’ha convertit en ritual de cada any quedar-se fins al final. M’estiren del tutú i em giro. La Carol em pregunta: 

- Tu no, oi?

- Jo no, jo no. Fins al final. 

Després de gastar la poca energia que ens quedava, s’acaba la festa i tornem a casa trucant-nos per telèfon per acompanyar-nos en els 5 minuts de camí. Està estudiat que triguem el mateix en tornar a casa. Pengem al portal amb un “bona nit amiga, t’estimo molt, quina merda que hàgim de fer això per la por, però que bonic que et cuidin des de l’altra banda del telèfon. Fins demà.”