Veure o mirar?

            L’altre dia la Palmira em deia que se sentia com un sac de patates, físicament pesada, deixant-se caure d’un sofà a l’altre, al llit i a la cadira. Jo li vaig dir que em sentia portada per la marea –és divertit perquè això li vaig dir mentre ens banyàvem-, sense ser del tot conscient dels meus actes en cada moment del dia. No és pesantor, sinó com si flotés sense acabar de decidir cap a on vull que em portin. Perquè em porten, no em porto jo mateixa. No és que no faci res, és que només veig. Veure és viure? Viure de veritat, vull dir. Parlo de veure, no de mirar. Mirar inconscientment; no ser conscient del que veus. Mirar és saber que veus i el que veus. Mirar és portar una mirada. Mirar és un acte, és actuar, és fer la feina d’anàlisi del que veus. Podríem dir que hi ha dues maneres d’estar al món: veure’l o mirar-lo. Però veure el món, sense prestar-hi atenció, sense portar-hi mirada, sense actuar sobre el món amb la mirada, és viure?

            Mirar ens fa conscients de l’espai que ocupem. Ens fa conscients d’un cos –del nostre cos, primer, dels altres cossos, després- que ocupa espais i que es mou i que té unes necessitats i unes satisfaccions. L’acte de mirar és un acte corporal. Mirar és tenir cos i ser-ne conscients. Veure és... que et porti la marea? Veure és pensar en tot i en res però sobretot no pensar en els cossos que t’envolten a cada moment, en cada espai. Estar en un lloc sense prestar-hi massa atenció. Estar però no ser-hi. Estar-hi físicament però no mentalment. Si volem viure realment hem de veure menys per a donar pas a la mirada. Per això he decidit mirar-me per a deixar de veure i agafar consciència de l’entorn –sigui quin sigui-, de les persones –siguin qui siguin-, i ser en cada lloc del món i no només estar-hi físicament, que això seria massa poc gratificant i poc viscut.