L’amic cub de Rubik

 

Sé fer una cara vermella, o una de blava. Però encara no sé fer-ne una sense desfer l’altra. Com afrontar que has de destruir per construir alguna cosa més complexa? Una cara està molt bé d’acord, però imagina fer el cub sencer: groc, vermell, verd, blau, blanc i taronja. Has de desfer una cara per tenir-ne més però la por a que perdis la que ja has fet què, eh? Te la jugues i la desfàs, o no?

 

Al principi pensava que seguia el curs normal de les coses - primer fas l’u, després el dos- com si anés per fascicles o per cursos. Però això no funciona així. Has de triar si et plantes o segueixes jugant. A vegades en un banc rient penso que estem fent una cara i mitja, però després som amics i la desfem, i segueix sent una cara. Altres en som dues perquè se’ns nota que voldríem seguir jugant i provant, però sempre tornem a la cara que ja tenim feta. Per falta de ganes i de paciència. O potser per la por de perdre-la, o a que es trenquin les peces de tant forçar-les. I ja ni cara ni res.