Identitat com a cadena perpètua

            L’altre dia, parlant amb l’Ada, vaig adonar-me de com la inèrcia comanda molts dels meus moviments i dels meus dies. Em passa sovint, això de deixar-me portar per la marea del temps sense oposar cap mena de resistència. Però no me n’adono, d’aquest va i ve de les onades temporals que, com les onades del mar, et deixen a l’altra punta de la platja, o de la setmana, o del mes, o de l’estiu, o de l’any, o de la vida, sense que hagis sigut conscient de tot el procés espacial o temporal que has travessat. Les onades del mar et porten d’una punta a l’altra sense que te n’adonis, i tu continues sent la mateixa. Amb aquest mateix procés, les ones temporals em porten del principi al final d’un temps determinat (digues-li dia, digues-li setmana, mes, any, vida) sense que me n’adoni, i continuo sent la mateixa. O com a mínim sense jo ser conscient dels canvis que faig, pensant que seré sempre la mateixa, que la meva identitat serà, en línies generals, sempre igual, que es mantindrà intacta, coneguda.

            Quin abisme! Quin mareig pensar així. De fet, parlant amb l’Ada, les dues vam anar deixant caure sobre nostre tot un seguit de sentències sobre nosaltres mateixes; igual que quan dic “no, és que jo els números... sóc més de lletres”. En quin moment hem decidit que havíem de classificar-nos, i que aquestes classificacions serien sentències que ens condemnarien a cadena perpètua? Ens definim per grans Veritats immutables que ens definiran per a sempre. Quin pes que portem a sobre! Ens tanquem en una identitat i en uns rols que en realitat no ens defineixen del tot, i que ens fan infelices cada vegada que actuem de forma contrària a aquesta identitat. Me n’adono, veient avui que una de les sentències que vaig deixar caure sobre meu en realitat és falsa, de com ens limitem a nosaltres mateixes, en l’afany de seguir una identitat ideal que només existeix en la ficció.

            Perquè no veure’ns des de la ferida? La ferida, l’obertura, la possibilitat, l’imprevisible, l’esdeveniment que no veiem venir, l’inesperat, la sorpresa. Que és des de la ferida que podrem brollar de nou, com es refan les cèl·lules de la pell per a refer-se de nou, un de nou sempre diferent, sempre nou. Que és aquí on hi ha la vida, on hi ha la decisió, l’elecció. Desfem-nos de les auto-sentències que ens tanquen a la novetat, que ens obliguen a aferrar-nos a la nostra imatge perfectament irreal, a lligar-nos a una vida que sembla no tenir temps, però on al final segueix arribant la mort.