- Qui sóc? Què faig? On vaig? Qui sóc, que faig, on vaig? - em pregunto sense que flueixi una conversa. El silenci m’acaricia des de les galtes fins als turmells. Pell de gallina, i tot trontolla. Tinc sensació de girar sobre mi mateixa, estant ben quieta. Com quan de nena girava i girava i em quedava en un estat com si estés drogada, o marejada. Una sensació amarga s’instal·la al ventre. M’abraço i tanco els ulls. Els obro i el mirall em torna la imatge d’una dona nua. Amb un dit toco sense tocar. Una superfície freda i dura xoca amb mi, sense poder arribar a tocar-me. - Per què penso que mai estic preparada per ser i fer allò que sóc? És una sensació transitòria o l’excusa per amagar-me i no ser trencada?- uns ulls marrons esperen la resposta atenta. Les ungles freguen l’esquena, representant una escena entre violència i carícia. Algunes vegades, de tant mirar-me m’espanto, com si no fos jo qui mira. Com si una persona molt atenta volgués saber de mi. - Què vols saber? Si no ho sé. Vull saber qui ets, què fas, on vas. - A vegades penso que ser jo té poc sentit, què és jo si no és tot el que hi omples de significat dins del espai que proporciona la paraula? M’apreto una cuixa, massa gruixuda. Em plego sobre mi, respiro fons. Em sorprenc de com he arribat fins aquí, a mirar-me sense entendre’m, sense saber on sóc. Faig morros i una cara al mirall me’ls torna. - Els altres em demanen fer coses d’una persona que ja no sóc. Sense maldat, simplement per la quotidianitat de les dinàmiques de sempre. Per què les segueixo fent, si aquestes de manera molt perversa em defineixen altre cop com a qui ja no sóc? Però, qui sóc, què faig, on vaig?-.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada