Felicitat diferida

            El dijous vaig tornar de París en un cotxe carregat de maletes i Manel de banda sonora per a fer el moment encara més tràgic. Manel té això; a mi em transporta a una nit d’estiu amb concert, llumetes i amigues. Però una nit d’estiu que no ha passat mai ni passarà mai –suposo que per això et deixa una sensació de felicitat trista, d’un moment que no tornarà sense haver tingut mai lloc.

            Ha sigut un viatge molt estrany. Mentre anàvem amb cotxe cap a la frontera, mon pare i jo teníem un forat clavat a l’estómac, per por de no poder creuar. Que estrany arribar a París, passar amb cotxe per carrers que he fet mil vegades a corre-cuita perquè perdia el metro o arribava tard a qualsevol lloc. I si no hi torno mai més? L’angoixa em recorria el cos i la tristesa s’instal·lava dins meu. Ostres, no sabem què passarà el curs que ve –amb tot això del virus queda comprovat que parlar del futur només serveix per a no caure en la desesperació, però té poca validesa i seguretat. I si no puc tornar? I si no he aprofitat prou el temps que he estat aquí? He viscut realment la ciutat? Sempre que s’acaba una cosa me n’adono que no l’he aprofitat tant com volia. No he sigut conscient de com de feliç em fa aquesta ciutat fins que, travessant-la per enèsima vegada, he pensat que podia ser l’última.

Se’ns ha acabat el contracte de pis i he anat a buidar-lo: ha sigut com buidar-me a mi mateixa. Buides calaixos, llences papers i objectes que has anat recol·lectant durant quasi dos anys, pensant que et farien servei, però que només han acabat fent nosa. Vas omplint maletes, motxilles, caixes, mentre buides calaixos, armaris, taules i estanteries. Deixar les claus ha sigut l’adéu definitiu del pis i del barri, i de tots els sopars, les festes, les discussions, les tancades d’estudi, els pastissos, les visites caòtiques, la tercera que es dutxa amb l’aigua freda i els tallers de pancartes. No és la fi del món, ho sé, però sí la fi d’una etapa en què he sigut més feliç del que pensava fins ara.

És curiós com construïm la casa. Puc dir que era casa meva, el meu refugi a una ciutat una mica cruel i distant. Ara que he deixat el pis, em sento una mica orfe. Ara ja no hi ha res meu allà i no tinc les claus de cap pis. Esperem que passi aviat aquesta pandèmia i que sempre ens quedi París.