Reinventar-se o morir

            Avui l’Adri m’ha enviat una reflexió d’una noia que explicava que, si ara, durant el confinament, només funcionaven els serveis essencials i de primera necessitat i s’havia parat el 80% de l’activitat, això volia dir que, quotidianament, sense pandèmies molestant-nos, malgastàvem una barbaritat de recursos que es destinaven a generar benefici. Al principi he pensat que tenia tota la raó del món –bé, tota no, perquè com alguna vegada m’ha dit la Palmira, si dones tota la raó a l’altre aleshores tu no tens gens de raó quan dius que algú té tota la raó. He pensat que tenia raó, i que negocis com les botigues de roba eren en realitat serveis superflus que haurien de tancar, i que hauríem de començar a fer-nos tota la roba a casa. Després, discutint amb els meus pares, he vist que potser era una mica extremista, i tenir un parell de botigues de roba tampoc és un gran drama per la societat que a mi m’agradaria construir.

            En realitat, el problema no és que existeixin les botigues de roba –que potser no necessitem que n’hi hagi trenta en un sol carrer-, sinó l’ús que fem d’aquestes botigues i de la roba en general. El problema, tornem-hi, no són els petits comerços que tenen la mateixa roba durant tota la temporada a uns preus que ens semblen desorbitats perquè els comparem amb Inditex. El problema són les grans multinacionals que cada dues setmanes canvien tota la roba de l’aparador per fer-nos caure en la il·lusió de que necessitem nova roba cada dues setmanes, perquè clar, ens la podem permetre si una samarreta costa només dos euros i hores precàries de treball de treballadores i nens invisibles i inexistents.

            El que més em molesta és veure les mateixes cares a les mateixes concentracions de la Plaça de la Vila, o a Urquinaona davant la policia, que després no tenen cap mena d’escrúpols ni cap mena de vergonya en comprar sense parar roba del Zara o demanar sense parar coses per Amazon. Ens indignem veient el sistema de sanitat pública tan destrossat com està, però no veiem que són aquestes empreses que estem sostenint amb cada clic i amb cada compra les que no paguen impostos i, aleshores, que no sostenen la sanitat pública? Que no veiem que la samarreta “feminista” del Zara la fan treballadores explotades a l’altra banda del planeta? Que no veiem que la compra frenètica està malversant recursos i destrossant el planeta?

            Avui, vàries persones m’han fet preguntar-me si canviaria alguna cosa, si hauríem après alguna cosa d’aquesta crisi, si en sortiríem més conscienciades, que què pensava que passaria. Malauradament, penso que no es farà cap canvi. Penso que estem massa ocupades pensant en les festes que farem quan sortim, en tot allò que farem, els llocs on viatjarem. Però és aquest ritme de vida frenètic el que ens ha portat a la catàstrofe on estem. No podem continuar vivint així. És insostenible per a nosaltres i per al planeta. L’alternativa és clara: reinventar-se o morir.