Havíem normalitzat que el profe de tecno era un pervertit

Hi ha una tortura que consisteix en deixar que caigui una gota en el mateix punt del cap reiteradament. Al cap dels dies, mesos i fins hi tot anys de caure en el mateix punt, per la pressió monòtona d’una sola repetida gota d’aigua, el crani es deforma fins a formar un forat que deixa el cervell al descobert provocant la mort de la persona. Inofensiva gota d’aigua. El pitjor de la tortura és el temps, no només el dolor que pugui causar quan comença a fer ferida, sinó saber que han hagut de passar moltes gotes per causar-lo; i vol dir molt de temps en la mateixa situació de submissió. Amb el masclisme passa el mateix. Inofensives paraules condemnen acabar foradada. Inofensius actes. Inofensives mirades.

Havíem normalitzat que el profe de tecno era un pervertit. No ho havíem decidit, simplement ho havíem assumit. Normalment, fèiem veure que les brometes que feia a les noies de primera fila o les mirades que no dedicava als companys, només eren acte de ser un home afable, i perquè no, una mica sortit i avorrit. O que no n’hi havia per tant, que érem unes malpensades. Que el contacte de les seves mans amb les nostres era necessari per ensenyar-nos. Imaginacions nostres. Serràvem, somrèiem i programàvem.

Un dia faltaven unes claus i esperàvem fora de la classe. Passaven els minuts i no arribaven les claus, era l’hora d’anar a buscar el conserge perquè ja en passaven deu de l’hora de la classe. Ens vam prestar voluntàries per anar a buscar les claus, i de pas ens passejàvem per les portes dels tallers de les classes dels de batxillerat. El Guillem i el Pol també volien anar-hi, però ens va tocar a nosaltres perquè les nenes érem les preferides. Pel camí, vam creuar alguna mirada, també algun somriure amb els de dintre del taller mentre el professor feia les seves explicacions a la pissarra, que des de la porta no ens veia. Vam veure aigua de la font de l’entrada, i vam dirigir-nos a consergeria passant per davant de la porta oberta d’una classe de música on se sentien més els crits del professor, que les flautes desafinades. El conserge ens va donar les claus. Vam petar una mica la xerrada amb ell, que era el més simpàtic de l'institut, i quan ja faltaven deu minuts per en punt vam tornar cap a la classe amb la clau del taller de tecno.

Al passadís, les espatlles de tothom descansaven sense les motxilles, que les havien deixades al terra en vista que l’assumpte anava per llarg. Recolzats sobre els radiadors de la banda de la vidriera, conversaven tranquil·lament excessivament contents per entrar més tard a la mortal pràctica de construcció d’una palanca que implicava fusta, serres, cordills i poques ganes. Havia de sortir-ne un cranc amb pinces mòbils, i no et creguis, van quedar força bé. Les mirades a la nostra arribada estaven carregades de la mateixa emoció que quan creus que no vindrà la professora perquè triga, però algú que vigila des de la porta crida “la profe” i maleeixes per un moment la persona que avisa. Ja saps, quan el missatge no agrada, és fàcil que rebi el missatger. Amb les claus i l’atenció a la mà, la meva amiga va dirigir-se al professor per entregar-li i poder finalment entrar a la classe. Mentre ella se les treia de la butxaca del pantaló, el que van ser uns segons que fins hi tot podrien haver estat imaginacions meves, el profe de tecno va aprofitar per centrar la mirada en els pits de la meva amiga. Li va mirar les tetes. Potser li va mirar el coll, potser la piga de la clavícula. No, no. Les tetes. En una fracció de segon vaig processar la mirada del professor. Potser mirava les puntes de la melena, potser el botó de la camisa. Estava a mig metre i si no ho havia fet, hauria estat ben capaç de fer-ho, per això de la meva boca va sortir com si es tractés d’un acte reflex: “li estàs mirant les tetes a la meva amiga!”. Tota la classe, que ja mirava perquè l’arribada de les claus havia reclamat l’atenció de tothom, es va quedar callada.

- M’estàs mirant les tetes? – va dir la meva amiga. I ens vam mirar. Ni tan sols va ser organitzat, simplement va fluir. Amb la mirada còmplice vam tenir ben clar que aprofitàvem la situació per quedar-nos a gust. Una necessitat que fins ara no teníem però s’havia vist amplificada per l’alta probabilitat de que el professor hagués creuat una línia vermella en la seva manera de tractar les alumnes.

– M’estàs mirant les tetes. Ets un pervertit! Ets un porc!

- Què fort! Li has mirat les tetes a la meva amiga!

- Sí, i a la Paula sempre li mires el cul quan surt a la pissarra- s’hi va sumar una altra veu.

- I sempre t’apropes molt i et fa pudor l’alè!- va dir una altre.

- Sí! I volem saber per què per nadal sempre dones dos petons a les ties i als tios no!

- Què dieu! No home, no! Per favor. Com he d’haver mirat els pits a una alumna. – va dir excusant-se i amb un somriure que no era l’habitual de pervertit, sinó de nerviosisme per l’acusació.- No home no, per favor...- va insistir amb aquell mig somriure.

- Ets un porc i un fastigós! M’has mirat les tetes!

- Com pot ser que un professor li miri les tetes a una alumna! Si deus tenir com seixanta anys i nosaltres només catorze! – en aquelles èpoques jo no havia llegit Lolita ni sabia que la fília de les nímfules estava estesa en la immensa majoria de la població masculina, que a més edat continuaven agradant igual de petites-.

 - Ets un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertit, un pervertiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit! – va cridar amb totes les seves forces la meva amiga com si fos una metralladora. Quan ja no li va quedar aire de tant cridar, va agafar les claus de la mà del professor i va obrir la porta de la classe. Vam entrar totes, l’últim ell. Vam fer veure que no havia passat res perquè la situació de saber que havíem de viure amb aquella realitat de poder ser violentades per qualsevol fastigós, era tan incòmode que volíem retornar a la normalitat l’abans possible. A no pensar-hi. Però algun engranatge havia girat per sempre. Una disculpa no hagués servit de res, quan si havia mirat els pits o no era el menys important; la importància requeia en que fer-ho, només hagués anat en la línia de tot el que ja havia fet. 

A vegades em pregunto en quin moment vaig deixar de pensar que les dones i els homes es troben en les mateixes condicions. Va ser el propi temps que al córrer va anar sumant experiències d’aquest estil i va evidenciar que tinc un paper secundari en la societat? O va ser al adquirir més capacitat de comprensió que em va permetre poder elaborar raonaments més profunds per tal d’adonar-me’n de la situació desigual? En qualsevol cas, un saludo a tots els profes cunyao que he tingut, i un altre als que hagis tingut tu.