Els dies tristos

Avui fa tres setmanes que estem confinades. Diuen que calen vint-i-un dies per adquirir un hàbit. Això deu voler dir que ja hem adquirit l’hàbit de la quarantena, del tancament. Però jo no puc acostumar-me a aquesta rutina. Em sento a la deriva del mar, deixant-me portar per les hores com si fossin onades, quan fas el mort a la platja i acabes molt més desviada de la teva tovallola del que pensaves. Estic desaprofitant els dies al màxim, com si no hi hagués més temps per desaprofitar. No estic descobrint la meva passió amagada, ni estic traient la meva geni interior, ni estic sent creativa. No estic sent tremendament feliç fent viatges interiors per a descobrir qui sóc i què m’agrada realment, ni estic pensant en com trobo a faltar les meves amigues, ni estic fent uns viatges espirituals que m’estan canviant radicalment i m’estan fent millor persona. Estic perdent molt el temps i la veritat és que no estic sent gaire feliç.

Avui ha sigut un mal dia. D’aquells en què ho veus tot negre, penses en com ha anat tot i t’enfonses i no trobes la manera de sortir d’aquest pou que t’has construït tu soleta. No veus com ser productiva –tot i que no t’agradi la paraula, saps que només significa posar-te a fer quelcom-, perquè la universitat no dóna senyals de vida i no saps si estàs inscrita a una universitat fantasma o si realment han sortit grans intel·lectuals d’allà. No només veus negre el teu passat, sinó que el futur se’t presenta com el petroli; negre, negre. Però tampoc saps exactament perquè estàs així de trista, ni saps explicar-ho. I això et provoca una angoixa que t’enfonsa encara més.

L’Ada m’ha dit una cosa que no havia pensat i que trobo molt encertada: diu que li falta la intimitat que sents quan, anant pel carrer, pel metro, creuant-te amb desconegudes, estàs sola tot i tenir gent al voltant. Sentir-te sola estan rodejada de gent desconeguda i poder ser totalment lliure. Trobo que té molta raó. En aquesta situació en la que estem, tancades amb persones tan conegudes, la nostra intimitat desapareix, i es tanca només a la nostra habitació. Però no hi ha silenci, no hi ha veritable solitud i no hi ha veritable llibertat. Estàs depenent de la resta de gent que viu amb tu, organitzant-te i coordinant-te amb elles i t’és impossible anar a la teva. I et sents una mica ofegada per no poder organitzar-te com tu voldries. Però d’això es tracta la convivència. De gestionar els moviments per no xocar i provocar un terratrèmol que de vegades és inevitable. En esas estamos, en no deixar que la manca d’intimitat acabi amb nosaltres, en no deixar que el calendari ens caigui a sobre com una totxana i de no deixar-nos absorbir per les pantalles que ens fan perdre un temps que podríem dedicar a tenir dies tristos amb tota la llibertat i intimitat que el confinament i la convivència ens permeten.