El meu moment d’intimitat

Hey people, què tal? He tornat. Bueno, més o menys. I es que aquests dies passats he estat molt ocupada. No sabia amb què, fins que sense saber encara què era el que volia, he arribat a la conclusió que no ho podria tenir.

Buscava la intimitat. Estar sola amb els meus pensaments, amb les meves necessitats, interessos, preocupacions i reflexions. Estar sola. O més ben dit, estar amb mi mateixa. Acompanyar-me. I no parlo de tancar-se a l’habitació i ja està, o de dormir molt, o de posar-se els auriculars. Parlo de la companyia que et fas quan vas al metro, i penses;  quan vas a córrer, i penses; o quan vas a sopar amb els amics i escoltes - i segueixes el fil però tampoc tant- i penses. Quan envoltada de gent que només són figurants, et prens temps i espai per tu. Més que un estat, és una actitud, és com voler fer vida social amb tu mateixa. D’alguna manera et pots permetre el luxe perquè estàs constantment envoltada de persones allà on caiguis i les necessitats de contacte humà ja les tens complertes. Al contrari de qui va a temples budistes a aïllar-se de la societat per trobar-se, el meu mètode és estar envoltada de gent. Ho atribueixo a que els extravertits necessitem d’estimulació social constant, encara que només sigui per poder desconnectar dels altres i pensar en nosaltres mateixes. Contradictori, oi?

No creguis que no disfruto de la intimitat en solitud, espais on físicament només hi sóc jo. Però si ho pensem fredament, és molt artificial. És molt artificial un únic cos en un espai, durant tot un dia. Quan pensem en estar sol, és un concepte que no inclou la corporalitat: anar al cinema sola és estar envoltada de persones que s’emocionen a la vegada mirant la mateixa pel·lícula que tu, anar a dinar a un restaurant sola és tenir taules a tocar amb el bullici de la gent conversant i l’olor dels plats dels de davant, o anar a la biblioteca sola, seure enmig d’un silenci creat per molts individus. Un estar sola artificial és possible últimament, però estrany i poc habitual. Estar sola però sola de la manera que ja m’enteneu, últimament se’m fa molt difícil.

Un dels efectes colaterals de no tenir contacte en espais plens de gent és la búsqueda frenètica pel contacte social a tothora que estem vivint. Contacte virtual en xarxes socials, o també més enganyosa però igual de virtual, quedada de Skype amb les amigues. I fa que, amb tot l’amor del món, encara enyori més la intimitat amb mi mateixa. Clar que puc estar al menjador mirant el que fa la meva família, ignorant-la i intentant trobar un moment d’intimitat, però resultaria molt artificial també perquè com menys gent en un espai, més personal és la interacció i menys intimitat amb mi mateixa puc tenir. Potser és per aquest motiu que trobo a faltar a Barcelona perquè és el lloc on he viscut que hi ha més  gent, i on menys acompanyada pels altres i més jo m’ha permés sentir-me. 

A vegades és inconscient, però el sentiment em reforça qui sóc i què vull, i en un moment de tanta incertesa, no poder reflexionar-nos i acompanyar-nos, ho estic trobant a faltar. Posar-me a escriure sobre jo incerta, sense saber qui sóc i què necessito ho trobava poc estimulant. A qui li ve de gust saber com està una altra persona que se sent igual que tu? Ja tens prou feina amb tu mateixa. Però també és cert que escriure és molt íntim, i que si trobo un espai on poder trobar-me és en un full en blanc o en les paraules. Ho trobo molt bonic i molt inesperat ja que en primer moment pensava que no podia escriure sense haver-me intimat, i resulta que és on hi trobo la intimitat. Llàstima que després ho llegiu i ja no sigui un espai exclusiu meu, però sempre he sigut molt oberta i no mentiré dient que no, que moltes coses de les que explico no són les que sento de veritat. Potser també he escrit altres que no estàs llegint. Moltes altres coses. O potser només les he pensat, o potser només les he dit a una persona molt especial. Mai ho sabràs, però em salva que ho llegeixis i que m’hagis forçat a trobar per casualitat el meu moment d’intimitat.