Diumenge d'abril

            M’agraden molt els matins de diumenge. Tot i estar confinada i pensar que tots els dies són iguals i s’assemblen, segueixo notant els caps de setmana. Suposo que és perquè, tot i haver reduït l’activitat i que els carrers estiguin més buits, els caps de setmana el trànsit encara s’atura més, o potser és perquè la meva mare treballa de dilluns a divendres. Sigui el que sigui, aquests dos matins són especialment bonics, encara que tots els matins ho siguin –sobretot aquells matins en què anem a menjar un banquet al Dolç i Salat mentre veiem passar camions pel carrer Vapor. Després d’aquesta setmana plujosa i grisa, de sobte surt el sol per a alegrar-nos el final de setmana. És curiós com canvien els ànims durant tot el diumenge: al matí sento que tinc tot el temps del món per a fer totes les coses que em venen de gust –i que al final no acabo fent. Em sento invencible, amb un bon humor i una energia que em desborden per cada porositat de la meva pell. El cel blau, el cant d’ocells que sentíem però no havíem escoltat mai –com va dir l’Ada l’altre dia, te oigo pero no te escucho!-, les finestres obertes saludant el sol que s’infiltra per les parets i els terres, els llits per espolsar, el soroll de culleres quan piquen contra paelles i cassoles de menjars que comencen a fer-se a cases alienes i la roba ja estesa assecant-se com una sargantana a la paret, o com nosaltres a les tovalloles de la platja a l’estiu –és a dir, sargantanes rostides com calçots a la brasa.

            Ai, calçots! Quantes calçotades hauríem pogut fer aquesta primavera. Ai, la primavera! Quantes flors se’ns escaparan de la vista, agraint aquest confinament que les farà respirar profundament, com quan acabes de beure un got ple d’aigua d’una sola glopada. Ens perdrem la millor època de l’any, on tot floreix, on tot reneix, on l’etern retorn es fa present i evident, mostrant-nos un cicle que podria ser indefinit, però que nosaltres estem condemnant a finit i aviat. Nosaltres ens perdrem la millor època de l’any: el temps de les flors, dels llibres, de les olors, de dracs i de llegendes per canviar; però la millor època de l’any també ens perdrà de vista a nosaltres, i des de la finestra ja sento com ho celebra: olors que s’infiltren, el cant dels ocells més fervent que mai, ànecs passejant pels carrers més cèntrics de París o aigües transparents pels canals de Venècia.

Però ja són les nou del vespre, i la nostàlgia ens comença a abraçar, com una manta pesada que no acaba de fer-te passar el fred. El sol marxa i la foscor de la nit ens porta la tristesa de la primavera que no podem viure. I demà ja tornarà a ser dilluns, que continua sent dilluns tot i el confinament, i ho sap fins i tot el sol, que demà diu que tornarà a ser tímid amb els núvols ploraners que ocupen tot el cel, perquè tenen el suport de desenes de dites i de grups que diuen que és nit freda per ser abril i no s’està enlloc com a casa, que abril mullat, bo pel blat, o que abril ploraner, maig rialler. Ens quedarem a casa doncs, plorant aquesta nostàlgia i aquesta fresca que arriba, esperant veure si riurem el mes que ve.