Vides confinades a les pantalles

Avui he aprofitat el passeig amb la gossa per a apropar-me fins casa de la meva àvia i saludar-la des del balcó. Quan m’he plantat sota de casa seva, ha sortit la meva tieta a saludar-me i a dir-me que la meva abuela estava mig adormida al sofà i no tenia ganes de sortir. M’ha tranquil·litzat per dos motius: primer, m’ha servit per a recordar que la meva àvia és Doña Simpatía, sense problemes per a dir-te que no té ganes de sortir al balcó encara que hagis anat a veure-la expressament en aquests temps tan estranys; després m’ha obert els ulls respecte al panorama actual: si ella no surt al balcó perquè no en té ganes tot i que la seva néta, que viu fora, està esperant veure-la, vol dir que la situació no li preocupa tant com per sortir i parlar amb mi per últim cop fins qui-sap-quan. I és que hauríem d’aprendre més de gent com la meva àvia: ella està tranquil·la, a casa seva, fent les seves coses, i sense patir per no poder sortir de casa.

Quan he arribat a casa després de l’intento fallido de fer-li una visita a la meva àvia, he vist unes històries de la Iseo parlant sobre fer directes, streamings, com fan molts grups o instagramers, etc., i dient que creia que havíem de deixar de necessitar que ens divertissin, i començar a dedicar el temps a escoltar-nos a nosaltres mateixes i no tenir por a no fer res. He pensat que tenia molta raó. I és que, què hem deixat de fer la majoria de gent que sí que fèiem abans del confinament? Deixant de banda veure les amigues, les parelles, fer cafès, birres, etc., què ha canviat? Ens passem el dia enganxades a les pantalles –com abans-, mirem sèries i pelis –com abans-, pengem històries a instagram fent coses que fa tothom i creient que a algú li importen –com abans, o més-, en definitiva, les nostres vides virtuals que ja estaven actives abans, ara ho segueixen estant, i no deixen d’incrementar.

Realment ens pensem que som les úniques persones que estem en confinament? En algun moment ens hem parat a pensar si hem de posar les nostres vides confinades a les pantalles confinades de tothom? I sobretot, ens hauríem de preguntar si el confinament és temporal, o ben al contrari, ja fa temps que estem confinades en les nostres pantalles, vivint una vida confinada en les pantalles? El confinament està fent evident que som incapaces de viure sense xarxes socials, sense mostrar la nostra vida a les pantalles, sense que la gent vegi les nostres vides interessantíssimes –que són exactament iguals a les de la resta de gent confinada. Ens passem la vida alimentant el nostre ego, vivint, sí, però vivint per ensenyar que vivim. Us faig una proposta: i si aprofitem el confinament per començar a viure, per desconfinar les nostres vides ara confinades, més enllà de les nostres pantalles confinades i que ens confinen?