Una gran xarxa

Ahir vam fer la birra de les sis i mitja de la tarda amb les amigues. A través de les pantalles, no patiu, som obedients i ens quedem a casa, cadascuna a la seva –y dios en la de todas, que diríem-, que això d’anar movent-se de casa en casa no s’hi val, tramposxs! És sorprenent com som en aquest país: ens prohibeixen sortir, només per certes coses, i aleshores dediquem el nostre temps en anar quatre cops al dia al supermercat, treure deu vegades al dia al gos, i ens matem per anar a treure la brossa –explica tu això a la ciutadania de desembre de l’any passat a veure qui s’ho creu, això! Feta la llei, feta la trampa, oi? El meu pare m’ensenyava fa uns dies un article explicant les mesures preses a Corea per frenar la pandèmia; aquestes mateixes mesures, preses aquí, serien més que insuficients per a frenar la propagació del virus, perquè tothom es passa les mesures de precaució pel forro.

En fi, com anava dient, ahir vam fer una trucada amb unes quantes amigues per veure’ns les cares a distància i auto enganyar-nos fent un vermut com si estiguéssim en una terrassa de la plaça de la Vila amb el sol a la cara. Tot i no ser del tot còmode –se superposaven les veus, cares que es quedaven clavades, males connexions- per un moment quasi podíem oblidar-nos del confinament, o, sí més no, recuperar una mica d’energia i de paciència. És clar que no és el mateix que quan ens podem tocar, abraçar, i mirar als ulls de veritat, i brindar fent sonar el vidre de les ampolles, però de moment encara ens serveix.

Ahir el meu pare va fer una videotrucada amb els seus amics, per a poder seguir fent la tertúlia de cada divendres a la tarda. Avui la meva mare n’ha fet una amb els seus germans i la seva mare. He de dir que tant l’una com l’altra han sigut un frau: tothom parlant sense cap ordre, només senties crits, parlant cada vegada més fort per a fer-se entendre. De tant en tant senties algú que donava instruccions als altres perquè apuntessin bé amb la càmera cap a les cares. Desesperant. Xoca veure que la meva videotrucada no tenia aquestes dificultats. En canvi, les generacions més grans es trenquen el cap per entendre que tothom pot afegir participants en la conversa, i no només qui l’ha iniciada. Per a nosaltres resulta tan obvi que ens molesta que ens ho preguntin, que ens preguntin qualsevol dubte que per a nosaltres és una evidència. Però suposo que a nosaltres ens passarà el mateix d’aquí a uns anys, quan apareguin aparells que ara són inconcebibles, i les generacions futures es desesperaran per fer-nos entendre obvietats que per a nosaltres seran equacions indesxifrables. Fa cosa pensar que un dia seràs tu qui estiguis a l’altra banda de la conversa, que pensaran de tu que ets inútil, que això no costa tant, que espavilis una mica, que t’ho hem explicat cinc vegades, que ho deixis córrer. Se’ns oblida que aquests pelmes a qui intentes explicar certes coses també han sigut joves creient-se invencibles, i que nosaltres un dia també serem aquests pelmes. De fet, avui he mirat un capítol de The Crown –justament avui-, on el Churchill –alerta: mini spoiler- s’enfadava per un retrat que li feien dient que era cruel, i el pintor li deia que el que era cruel era l’edat. Se’ns oblida sovint que el temps passa per a tothom, i que nosaltres no som l’excepció. Estem limitats per l’espai i el temps de Kant –o per l’espai-temps relatiu- i no aconseguirem mai el saber absolut.

Però que no és bonic, això? Necessitem acceptar que tot el que viu envelleix, per a ser conscients d’aquest pas del temps inevitable que forma una xarxa que va des d’infants fins a grans –tornem amb la metàfora del teixit que és preciosa- i que pot fer sorgir una societat molt més respectuosa, pacient, responsable i atenta que abraci totes les edats i persones i no deixi a ningú fora, com una gran tela d’aranya.