Treballs precaris i invisibilitzats

Ara que ens trobem en una quarantena social i generalitzada, crec que és el moment de parar-nos a reflexionar –cosa que no sempre fem en les nostres vides actives, ocupades i sobrecarregades- sobre les conseqüències que estem vivint i viurem. El confinament que comencem a viure està fent evident certes qüestions que abans passaven desapercebudes, entre les quals destaquen la crisi del sistema capitalista, que se’ns revela, no com a etapa o punt crític del sistema, sinó com a condició sine qua non del capitalisme. En efecte, aquest sistema tan curosament entramat s’està veient amenaçat per una pandèmia que, sens dubte, no serà l’única que viurem els pròxims anys, a causa de la crisi climàtica que el mateix sistema ha provocat. El coronavirus ha fet evident la incapacitat de la sanitat privada que els partits més liberals defensaven –retallant en sanitat pública- a fer front l’epidèmia. Ara, i només ara, ens hem adonat de la necessitat d’una sanitat pública i de qualitat, així com del treball inhumà del personal sanitari, que està fent un sobreesforç per aturar la propagació del virus i evitar així el col·lapse dels hospitals. Com a mostra d’agraïment, la societat ha decidit instaurar una hora determinada al dia –a les 20h- per sortir a les finestres i als balcons a aplaudir les persones que conformen la sanitat pública. Una gran mostra de suport envers aquesta sanitat i tota una esperança pels temps que vindran, on espero que destinem més diners i recursos per enfortir la sanitat pública.

Però que passa amb la resta de sectors que, així com el personal sanitari –evidentment no de la mateixa manera-, s’està exposant dia rere dia al virus, com el personal de neteja de les ciutats i d’espais tancats, el personal dels supermercats, el personal del treball de cures de persones de risc? Treballs precaris i invisibilitzats des de sempre, i que segueixen precaris i invisibilitzats en aquesta quarantena, tot i ser imprescindibles i permetre que la resta ens quedem a casa sense que ens falti de res. Aquestes persones, majoritàriament dones, des de sempre menyspreades, amb feines considerades de segona, feines que ningú no vol fer, professions que cap infant somia ser de gran, en definitiva, feines reproductives i amb poca plusvàlua pel sistema, ara resulta que són qui estan fent més lleuger aquest confinament, qui permeten que altres persones puguin continuar treballant sense preocupar-se per fills i filles, avis i àvies.

Per això, m’agradaria que els propers aplaudiments des de balcons i finestres els dediquéssim també a totes aquestes professions precàries que sostenen la vida, no només ara que estem patint una pandèmia, sinó sempre, i que precisament per la poca visibilitat que tenen són explotades per a poder sostenir també el sistema capitalista. Així doncs, només espero que, un cop passat aquest virus, mirem amb altres ulls les feines reproductives, i que exigim al sistema, no només una sanitat pública i de qualitat, sinó també una millora per aquests treballs precaris que fan possible la vida.