Reconciliacions i macarrons

A vegades no saps d’on venen, però les paraules ja son dites i estàs dins d’una discussió. Voluntària o involuntària, hi ha un element en comú: voler tenir raó. Quan dues persones que s’estimen són hipersensibles i salten a la mínima... és pura dinamita. I ja quan aquestes persones SEMPRE volen tenir la raó i són digníssimes... uf! El cas és que és igual que com hi entrem de les discussions, s’ha de sortir. Són una habitació que ningú hi vol estar, tot i que a vegades sigui necessari passar. Sovint, passar sense renunciar a l’orgull propi, ni ferir més a l’altre persona pot semblar un scape room. Per sort, molts cops el temps acaba amb elles, es deixa córrer l’aire, i cadascú recapacita de l’estupidesa de no haver pogut trobar una solució en que les dues parts estiguin contentes. Altres, el riure rebaixa les tensions i ja no hi ha manera de mantenir la compostura de dolguda i enfurismada un cop ha sortit de la teva boca la primera rialla. Aquesta és la meva preferida, perquè sempre hi ha algú, que intenta -sense cap mena d’èxit- tornar al paper de forma insistent, i això encara fa més gràcia. Tanmateix, la millor manera d’acabar amb elles és ser valenta: demanar perdó. Perdó. Sigui com sigui, les reconciliacions són precioses, perquè te’n adones de com de bé et fa l’altre persona. Les reconciliacions amb abraçades i petons són les millors, però ara... Distància!

Tinc una amiga que m’ha dit que llegeix el blog. M’he mort de la il·lusió. Parlant de les nostres coses hem acabat parlant del tema estel·lar: l’emergència climàtica. Fèiem broma sobre que ens queden 10 anys per actuar i m’ha dit:

- Doncs jo, m’he d’enamorar ja! – com si se li acabés el temps i li entressin les presses. I ens hem posat a riure. Ara enamorar-se s’ha convertit en prioritat, com si ho poguessis triar únicament tu. I com si fos de veritat una prioritat quan per ella no ho ha estat mai. És un bon pla, jo la he encoratjat a enamorar-se, entre més riures. També m’ha dit que cada dijous la seva àvia - padrina -, cuina macarrons per tota la família, i que avui enlloc de pujar a casa seva com d’habitual, els ha recollit a l’escala de camí a comprar el pa. S’han saludat des del balcó, i s’ha emocionat pensant en com se l’estima. M’ha semblat una imatge preciosa i m’ha fet recordar als macarrons de la meva àvia, que em sap molt greu per la resta, però eren els millors del món.