Qui m’hauria dit a mi que trobaria a faltar el tren

Qui m’hauria dit a mi que trobaria a faltar el tren. Seure a una cadira incòmoda, durant una estona en un trajecte que segurament arribarà més tard del que tocava. L’espera que tant he odiat, per l’ànsia de voler arribar a la destinació ara és motiu de nostàlgia. El trajecte, sense importar a on acaba, és el que trobo a faltar. Si vas de Vilanova a Barcelona -  trajecte de diumenges a la tarda, i segurament el que més he fet en la meva vida- hi ha uns vint minuts que les vies acompanyen el mar. Jo sóc de les que al tren, sempre van al pis de dalt. De fet, no entenc qui prefereix el claustrofòbic pis de baix. I també, sempre, sempre, al costat des d’on s’hi veu el mar. Al mirar per la finestra, diferents tons de blau tenyeixen les vistes. Cel i onades. A vegades la Lluna. Taronges, roses, algun lila i blau molt fosc anunciant la nit. A vegades postes de sol. Mai he vist un eclipsi des d’una finestra del tren, i tu? M’he plantejat molts cops com de malament ho portaria viure a un lloc que no estès a la costa. Sempre he viscut vora el mar. Normalment, al treure el cap pel meu balcó, si mires a l’horitzó, es veu el mar. Em recorda que estic a casa. Potser, pensar que portaria malament viure en un lloc sense mar, és l’excusa per amagar que el que portaria malament en realitat, seria marxar. Ara, on normalment des del balcó veig el mar,  hi ha aparcat un iot enorme que em tapa tres quarts de les meves vistes. Quina desgràcia que veure’l des del balcó no em serveix per saciar les ganes que tinc d’estar-hi a prop; de nedar-hi. Quan les vies ja no segueixen la costa i ja no hi ha més mar, amb els auriculars posats, jugo a mirar a la gent. A inventar-me d’on venen, on van i qui els espera. Va, tothom ho fa. I després ja penso en les meves coses. Trobar a faltar l’estat de trànsit, l’impàs, em fa pensar que potser d’això es tracta. Gaudir del trajecte, encara que sigui de tren. Això últim m’ha quedat com si fos una estudiant de màrqueting pensant un logo per el treball que ha d’entregar d’aquí dues hores. És a dir, molt dolent. No estic massa inspirada, i per això si heu aguantat fins al final, us regalo un microconte – es petit, petitíssim-  que sempre m’ha encantat, i va sobre un tren.

L’exprés

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació. -Pere Calders