Mons possibles

             A mitjans de març havia d’anar a trobar-me a Noruega amb les meves amigues al pis d’Erasmus de la Palmira. Havíem de fer una soirée fantàstica amb les meves companyes de pis per a celebrar moltíssim l’aniversari de la Laura i anar d’una vegada per totes a La Machine du Moulin Rouge a ballar fins que les cames deixessin de respondre’ns. Havia d’anar al cinema i al teatre. Havia de menjar-me uns nachos amb guacamole a l’Indiana –no són vegans però una vez a l’año no hace daño. Havíem de fer molts pastissos al forn precari del pis fins a aconseguir fer-ne un que estigués més que comestible. Havia d’estudiar molt durant tot el mes de març, llegir fins a saciar-me per tornar a casa a l’abril i anar amb l’Ada a les illes Açores a veure la Nati. Havia de tornar i acabar el semestre por todo lo alto. Volia quedar-me dos mesos més i treballar molt i molt per a gaudir de l’estiu vilanoví amb una agenda de festivitats que rebenta. Havia de marxar a Itàlia amb mons pares. Havia d’estalviar per a poder fer un gran viatge amb les amigues.

            A una classe de filosofia del llenguatge del semestre passat –una de les poques assignatures que he pogut tenir senceres- vam parlar dels mons real i possibles, que altres filòsofs anomenen món actual i reals (la dicotomia és món real/possibles o món actual/reals); parlàvem i discutíem sobre la projecció constant –i inútil- que fem cap al futur. Tots els plans que pensem, tots els llocs on anirem, tots els llibres que llegirem, fins i tot, posar l’alarma a les sis del matí per a anar a treballar l'endemà; tots aquests plans, tot i que alguns semblen molt més probables i segurs que d’altres, són tots futurs possibles, mons possibles, però no reals, o reals però no actuals. Creiem que el viatge que tenim programat d’aquí uns mesos, o d’aquí dues setmanes, pertany al món actual, quan en realitat són només plans possibles, però que no seran actuals fins que no ens hi trobem, és a dir, fins que no passin al present. Són plans en potència, però no en acte, com diria Aristòtil.

            I és que jo havia planejat moltes coses per aquest any. Creia que faria moltes coses, tenia previst organitzar-me la vida d’una manera. I la major part del temps, quan programem plans, els podem dur a terme; això ens fa pensar, com discutíem en aquesta classe de filosofia del llenguatge, que no totes les projeccions al futur estan al mateix grau de possibilitat, és a dir que ens fa l’efecte que hi ha mons molt més possibles que d’altres, que hi ha mons que tenen més números de passar a ser mons actuals que d’altres.

I aleshores un president comença a implantar reformes immundes, i de sobte et trobes en una manifestació que desencadena una vaga que de moment fa tres mesos que dura, i quan decideixes adaptar-te a aquesta nova situació i organitzar-te per a no fer el vagu, sinó la vaga, arriba un virus que ens feia riure, però ja se sap que qui riu últim riu millor, i ens acaba prenent el pèl a tot els països. I veus que ja no pots fer vaga activa, i veus que tot es paralitza, i ara sí que se t’acaben els plans; ara t’has quedat sense mons possibles. Has de tornar a calibrar la teva realitat perquè s’adeqüi a la quarantena. I un cop tot assimilat, te’n rius de tu, que havies fet totes aquestes projeccions inútils cap al futur, un futur que ja no serà mai possible tal com l’havies imaginat. Però no podem sinó continuar projectant-nos en un futur incert i ple de possibles i imaginables per a no desesperar en aquesta quarantena que ens ha robat el nostre futur imaginat.