L’eufòria col·lectiva

    Agafo la bufanda de colors del penja-robes i me la enrotllo al coll. Tanco la finestra. Em miro al mirall: acceptable. Agafo la bossa de la orgànica i obro la gran porta de fusta pel pany de baix. El de dalt està tancat amb un cordill i cinta aïllant, invent molt rudimentari. A mi no em miris, ho va posar el propietari perquè els antics inquilins encara tenen les claus i té por que entrin i ens robin, bé això és el que crec jo. Nosaltres a canvi, tenim encara una làmpada enorme blanca seva, que no ens agrada massa, però que ja no la volem tornar. Clic, clic; tanco la porta amb clau. Baixo un, dos, tres pisos amb les meves bambes blanques – quina mala idea-. És un segon pis amb trampa, d’aquells que també hi ha un de principal. I em poso un pèl de mal humor al oblidar-me com sempre, que l’últim esglaó està mal anivellat i la inèrcia em porta a saltar més del que caldria. He de recuperar ràpidament l’equilibri per no parar a terra. Un terra de rajoles molt boniques, per cert. Ajusto la porta decorada amb formes metàl·liques fins que sento el clec; no es plan que es facin reunions de veïns per la preocupació de que quedi oberta i jo no me’n asseguri que queda tancada.

    Em poso els auriculars, canta la Julia Jacklin. A vegades segons com, fan mal contacte i em donen una espècie de calambre a les orelles que em preocupa que em quedi sorda d’una orella. No sempre, però es que són els únics auriculars que tinc. Avanço cap a Gran de Gràcia i busco el contenidor marró. No fa tant, trobar-ne un era tota una aventura. On hi solien haver-ne, només hi havia les restes, les restes de la història de la revolta, molt poètic. Jo em quedava amb totes les altres restes, les restes vegetals penjant del braç. A vegades fins hi tot les tornava a casa.

    El sol pica i em poso les ulleres de sol, tot i ser ja ben entrada la tarda. Com trobava a faltar el sol a la cara. La meva amiga amb qui comparteixo pis, m’ha dit que encara no guardi l’edredó perquè avui segurament serà nit freda per ser abril. Respecte l’edredó si l’he fet cas, però la texana que porto, em quedarà curta d’aquí unes hores.  Anant cap al metro miro el cel, i entre blau i núvols, veig escultures de Gaudí. Miro el maps i tenint en compte que a Diagonal és tot recte, canvio d’opinió. Trigaré el mateix en bici, vaig a buscar-ne una.

    Pedalant, per primera vegada sento nervis, què estic fent? Em consola saber que no sóc l'única, i que tothom està tant eufòric que a tothom li ha donat per fer tot allò que tenia tantes ganes de fer, fins hi tot allò que requereix certa valentia. Què diré? Quins nervis! Segurament pensa que estic tarada. Amb raó. Qui envia al correu de la uni un missatge amb la proposta d'anar a fer una birra un dimecres a la tarda? És més, qui envia aquesta proposició a una persona que - sí d’acord, una nit van haver-hi petons - fa pràcticament un any que no veus? Però la pregunta és: qui estant bé del terrat accepta? Segurament està pitjor que jo. Sí, el tarat és ell. O potser és que l’alegria és tal que ja no queda fora de lloc. Semàfor en verd. Ja estic arribant. De fet crec que ara em ve més de gust un cacaolat que una birra. La meva amiga Nati sempre ho fa. No, no. Una birra estarà millor; més adulta, menys tarada. 

    Arribo al bar de toldos vermells. La terrassa està plena, normal. Tothom evita els llocs tancats. Deixo la bici amb la tècnica que requereix l’aparca bicis – que al principi no havia descobert i utilitzava la força-. Miro el mòbil, no sé perquè si no tinc el seu número. Tinc tres missatges de Whats app molt curiosos. El primer de la meva mare que em diu que marxa tot el cap de setmana a la muntanya i que ens veurem la setmana que ve. Ja ho va fer la setmana passada i suposo que encara no s’ha tret el mono. El segon és del meu grup d’amics i amigues incondicionals: una foto de la festa de la setmana passada que ja han penjat al Facebook. En teniem tantes ganes... Sortim totes amb una corona al cap i anem del revés. També un infiltrat, no sabem qui és. Sempre sento vergonya i penso que si algun dia m’han de contractar d’algun lloc amb una mica de prestigi i dignitat, dels que segur que rastregen amb reconeixement facial la teva activitat a internet; al trobar fotos de jo de festa, tot i ser la millor aspirant, em traurien de la llista de candidats. Ja la trucarem Ada Claver, amb un to que es pot interpretar com a: agafa una cadira i espera asseguda. I el tercer, el més estrany de tots, la persona que menys m’esperava del món em convida a fer una birra i diu que quan jo vulgui. Crec que és important remarcar que quan vulgui és una proposició molt forta. És com si les ganes són tantes que és capaç de canviar-ho tot per fer una birra amb mi, quin privilegi. I el segon, és que atrevir-se així, el que acaba de fer, també ho he fet jo! Què fort... Deu ser l’univers? No hi crec en això, però qui sap. No, definitivament no. És per l’eufòria col·lectiva, es clar. 

    Sento una mirada al clatell. Alço els ulls i veig un somriure dirigit cap a mi. Merda, porta ulleres de sol. Que se les tregui, que li serviran per aguantar-se el monyo. Que se les tregui, aviam si així sembla una mica més vulnerable. Respiro, i de manera digníssima em dirigeixo cap a la taula amb tot el valor que sóc capaç de trobar. Em tremolen les cames? Em tremolen les cames. Ric per mi mateixa, a casa no passava tot això. Encara que em desmaiés a mig camí de la taula o m’ennuegues de manera molt ridícula amb la mitjana, no ho canviaria per tornar a estar tancada. Benvolguts sigueu nervis!