La demo del que vindrà

Avui he somiat que m’atropellava un tren. Molt bé, no anem. Dinant, m’he alegrat moltíssim perquè m’he assabentat que tenia una excusa per poder veure la llum del sol, i sentir l’aire – que comença a ser de primavera – a la cara. Faltaven provisions, i jo era l’afortunada d’anar-les a buscar. He sortit a l’aventura d’anar al súper, just a la golden hour del migdia. Sempre m’ha agradat moltíssim anar a fer la compra, però què estrany tornar-ho a fer a Vilanova. La realitat ha estat diferent a la que m’esperava. Sí que és veritat que es respirava un ambient de diumenge indefinit, i se sentien cantar pardals més que de normal, però tota l’aura idíl·lica ha estat corrompuda per la realitat. Mascaretes i guants. Presses i distàncies. I tota la felicitat, de cop s’ha convertit en ganes de plorar.

I què dramàtica, pensareu. Sí, també. Però no penso en el que tothom està pensant ara mateix. Per mi, la situació és inevitablement relacionable a com serà quan estiguem en ple caos climàtic i ambiental. És l’avís, la demo del que vindrà. De què penseu que parlem quan parlem de crisi climàtica? Parlem de quedar-nos a casa, per descomptat. I no en les condicions que tenim actualment, al cap i a la fi portem tan poc temps aturades que no podem comparar amb el trasbals que suposarà viure en crisi, rere crisi, rere crisi. Un dia no podrem sortir per perill d’inundacions, el següent pel nivell de toxicitat nociu de l’aire i l’altre pel toc de queda degut a circumstàncies bèl·liques. I potser fins hi tot, el més trist, és que poder sortir potser ho podrem fer, però ja no ens en quedaran ganes. Estarem massa cansades, desnodrides, desesperançades i abatudes. O simplement, ja no quedarà cap entorn que valgui la pena trepitjar, res que recordi el que era estar en contacte amb la natura.

Ara que tenim l’exemple de com no volem viure, aprofitem-lo. Ens estem morint per sortir al carrer. Encara no hem perdut ni les ganes ni l’energia, aprofitem-ho. Pensem en que cal actuar ja, que l’estil de vida que serà imposat per les condicions de l’emergència climàtica serà molt similar a la incertesa viscuda a dia d’avui. Si no volem més tancades, hem de rumiar com actuar. I fer-ho ja. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.