La casserola vs la palma de la mà

Què uneix més, l’amor o l’odi? És més fàcil mobilitzar l’interès de les persones amb la fúria que amb la gratitud? Són molts els exemples històrics de barbàries que es van fer a partir de la cohesió teixida a través de l’odi. No cal anar a buscar els highlights de la història, els mitjans de comunicació i grups polítics estan plegats de discursos que regalimen odi. Però, és realment més fàcil unir a persones a través de l’odi, o és simplement, allò a que estem acostumades? Vivim en la cultura de l’odi per moure masses, i això és un fenomen social molt estudiat; digues-li a Trump, Vox, Le Pen o Bolsonaro. És perillós perquè l’odi encobreix la por a la diferència. S’odia a allò que és ambigu, que no se sap a ciència certa. I la incertesa acaba sent un pou on hi cap tot, i on podem dinamitar tots els sentiments negatius. Per això s’acaben dient barbaritats sobre la gent d’altres parts del món. Perquè el desconeixement dona lloc a la mentida. I poder garantir solucions quan menteixes sobre d’on venen els problemes, és molt útil per mobilitzar a les persones i que actuïn acord als teus interessos. És menys útil per aconseguir el que vols, connotar les similituds entre persones que distingir-nos per les diferències. Perquè sobre qui pretendràs mentir si anem tots a una?  

L’odi és por. L'odi és un mecanisme que incorpora la por, a la discriminació. Aquesta, es dóna en direcció a la persona que no segueix la norma – i aquí el kit de la qüestió ja que depenent si el teu marc és un o un altre la norma es modula, canvia, i cadascú fa servir la que vol-, que trenca els estàndards. D’alguna manera també, reafirma que el teu sistema de valors és el correcte, perquè la lògica reduccionista et diu “si de veritat no fos una persona immoral, actuaria com jo”, oblidant els matisos i que potser som nosaltres mateixos qui ha de ser revisat.

Molts opinaran que potser l’odi mou més a la gent per el que hem quedat respecte la por, ja que la por és un mecanisme important de supervivència. I així és, com tota la resta d’emocions. És veritat que en el sentit evolutiu, la por ha garantit que seguim avui aquí. Qui no l’experimentava, els lleons se’ls menjaven. Però deixa’m dir-te que també és un mecanisme evolutiu el de l’amor i la gratitud – queda súper cursi escrit-. Són les emocions encarregades de mantenir-nos units. Sense afiliació ni reproducció, a veure qui és el majo que sobreviu: la supervivència col·lectiva és més eficaç que la individual; i de la reproducció,  la justificació és obvia. Estem envoltats d’exemples quotidians que ens mobilitzen per l’amor i la gratitud: aniversaris, festes majors, concerts, sopars, cafès, vermuts, graduacions, naixements, la festa dels súpers, els esplais, els caus, les biblioteques -sí, no ens enganyem són lloc d’afiliació, de socialització, sinó ens quedaríem a casa-, un viatge de parella, el recital de nadal dels teus fills o filles... Seria una gran decepció que realment l’odi uneix més que l’amor, però pensant en els exemples anteriors que també mobilitzen, deixa’m que ho dubti. 

He reflexionat sobre tot això arrel que ahir al meu barri es va sentir més rebombori a les nou que a les vuit. Més casseroles que aplaudiments. I no em mal interpretis! Penso el mateix que em va dir el meu pare: i tant que passarem comptes d’aquests diners amb el rei, per descomptat! I també vaig sortir. Però potser ara no és el moment idoni per fer república. Si fem república o independència ara mateix, correm el risc d’acabar tots com l’anunci d’Ikea, i cada vegada que obrim la porta a les visites direm:

- Benvinguts a la república independent de casa meva!

Penso que les distàncies socials només s’han de prendre amb els cossos. No ens prenguem de manera massa literal la distància social, no busquem la diferència de les unes amb les altres. Si ja de per sí som una societat poc empàtica, començar a excloure’s i a diferenciar-se del veí només ens portarà a més discriminació, por i odi. I hem quedat, que ens uneix alguna cosa més.