Juntes som més fortes

Fent el passeig tradicional de després de dinar amb la gossa m’he adonat d’una cosa molt trista: tot i portar quasi una setmana de confinament, és a dir una setmana de molta menys gent pel carrer, els carrers i les places segueixen igual o més brutes que de costum. Mocadors, tiquets de compra, envasos, guants de plàstic per tot arreu. Sumant-me a la idea d’una reflexió de fa uns dies, penso que la gent no és prou conscient que això que estem vivint no és altra cosa que el pa de cada dia de les generacions futures i no tan futures. Per combatre aquesta pandèmia no només necessitem quedar-nos a casa i deixar que actuïn les autoritats sanitàries; si no canviem el nostre estil de vida i no prenem consciència que això és un avanç de totes les crisis que viurem, no sobreviurem.

El que més m’ha cridat l’atenció, però, ha estat trobar-me un paper desgastat que anunciava la vaga feminista del 8M; juntes som més fortes, posava. Fins a quin punt podem estar juntes per a ser més fortes, si no tenim un planeta vivible? No podem ser fortes ni estar juntes sense cuidar el nostre entorn. És possible ser feminista sense ser ecologista? No és contradictori voler crear una societat més digna, més horitzontal, més empàtica, en resum, més feminista, si no tenim un entorn i un planeta dignes? L’altre dia veia una conferència on la Judith Butler i la Fina Birulés –ídoles infinites- deien, en altres paraules, que el feminisme no pot aspirar a englobar-ho tot; que així com a la lluita de classes, a la lluita antiracista o a l’ecologisme no se li exigia que pensés i lluités també pel feminisme, no podia ocórrer al revés. En canvi, sí que havíem de voler, i aconseguir, fer aliances entre aquestes lluites, per a poder ser més fortes. Juntes –les lluites- som més fortes. El que en diem interseccionalitat.

Però és possible un feminisme que no sigui antiracista, anticapitalista, o ecologista, un feminisme que no sigui interseccional? Si considerem que el feminisme és un moviment que lluita contra l'opressió i l’hegemonia masculina i pels drets de les dones, un feminisme que no contempli les altres lluites serà, malauradament, un feminisme blanc, liberal, i per consegüent brut, poc respectuós amb el planeta. Un feminisme mainstream, un feminisme de samarreta del Zara. Però quin sentit té un feminisme que alliberi dones blanques, riques, i que alimentin el capitalisme més violent i feroç? Podem dir que existeix un feminisme pur? És a dir, un moviment abstret de qualsevol lligam amb altres lluites? M’atreveixo a afirmar amb gran determinació que no. El feminisme ha de qüestionar el sistema establert de dalt a baix, despentinant-lo com un temporal i fent-lo ressorgir de nou, un canvi radical. És per això que no podem entendre com a feminisme un moviment que no vulgui entreteixir –m’agrada aquesta paraula per el teixir, el cosir, que ha sigut històricament menyspreat, per donar poc benefici al capital i per ser un sector molt feminitzat- aliances fortes i flexibles amb la resta de lluites emancipadores. Però això no li exigeixo només al feminisme: la lluita de classes, la lluita antiracista, la lluita LGBTIQ+, la lluita ecologista han d’estar disposades a fer el mateix, perquè només amb aquestes aliances aconseguirem tombar aquest sistema que va en contra de les vides dignes i vivibles de les persones i de la terra que ens sosté i ens permet viure.