Estar sense fer res

            Aquesta setmana no l’he començada tan bé. Suposo que ja no hi ha els nervis de tornar a casa i sentir-te a casa, ja no hi ha les emocions de començar a viure d’una altra manera, de desafiar-nos i veure com ens les apanyem per a matar el temps i no deixar que ens mati ell a nosaltres d’avorriment i desesperació. Comença a ser tot una mica més repetitiu i esgotador. La rutina que portàvem cada cop queda més lluny; cada dia fa més temps que vam deixar-la enrere, i no veure l’horitzó de la nova rutina –si se la pot anomenar així- ens mareja. No puc dir, i moltes no podem dir-ho, per decència, que odiem aquesta nova rutina, que no suportem aquesta quarantena, que el confinament acabarà amb nosaltres; no podem dir-ho, no perquè no ho pensem, no perquè desitgem amb totes les nostres forces poder sortir i entrar lliurement de casa, anar a tocar el mar sense portar un justificant a la butxaca, o seure en una terrassa mentre el sol ens fa aclucar els ulls; sinó perquè la vida de jubilades que portem no està malament. Cert, no poder fer abraçades sinceres a les amigues o mirar-les més enllà de veure-les per les pantalles és trist. Però se’m cauria la cara de vergonya, i espero que a moltes ens passi, si gosés queixar-me per tenir temps –podria acabar la frase aquí, perquè tenir temps és una cosa que no tothom té- per esmorzar el que m’agrada, asseguda en una cadira mirant al sol, llegint, mirant una sèrie amb tota la família, fent llistes de pel·lis que vull veure, cuinant, escrivint, movent el cos, etc.

            Parem ja de queixar-nos d’aquest confinament, parem ja de mostrar com d’avorrides estem, parem ja d’ensenyar com matem el temps, quins pastissos cuinem, quin esport fem, quina llista de pel·lícules pretenem veure, quin treball farem; no veiem que som unes privilegiades queixant-nos perquè ens han tret el privilegi de sortir a fer la cerveseta del dia? Parlo des del privilegi d’haver pensat vàries vegades el dia en quines coses podia fer per a no perdre el temps sense fer res, parlo des del privilegi de poder estar tranquil·la sense fer res! I se’m cau la cara de vergonya de pensar-ho, de pensar que em lamento per la meva avorrida existència mentre autònomes estan patint per veure com pagaran totes les despeses que l’Estat no vol suspendre, tot i saber que no tindran cap ingrés, mentre treballadores precàries que no poden anar a treballar pateixen per estar sense fer res i no poder permetre-s’ho, o mentre treballadores no declarades tremolen per veure com sobreviuran.

            La propera vegada que ens preguntin sobre què fem durant el dia per matar el temps, o que ens preguntin com portem la quarantena, només podrem respondre, per a no avergonyir-nos, que tenim la sort de poder estar sense fer res.