Converses estranyes i incòmodes

Ahir vaig anar a dormir amb el pressentiment que avui seria un mal dia. Però curiosament m’he llevat de molt bon humor i el temps m’ha acompanyat. El sol ha vingut a saludar-me des que m’he despertat, fent-me un petit avanç de la primera que comença demà, per fi. Per això he fet una cosa que no puc fer mai perquè allà sempre plou: he esmorzat amb el sol acariciant-me la cara suaument, escoltant música. El dia s’ha presentat d’allò més bé, i de fet, ha sigut un matí ideal, rar, d’aquells que semblen incorruptibles. Però a mitja tarda la cosa ha canviat: tant el temps com el meu estat d’ànim s’han enfosquit després d’una conversa estranya i incòmode. Estranya per infreqüent, perquè, per sort, no les tinc sovint. Incòmode per poc agradable. I aquesta conversa ha destrossat la resta de dia.

És curiós com ens costa mantenir converses estranyes i incòmodes, com ens afecten, fins al punt de canviar un dia que es presenta fantàstic en un dia tèrbol. No estem acostumades a aquestes converses, i ningú no ens ha ensenyat a tenir-les, deixant-nos de la mà de déu, lliurant-nos al nostre orgull més pur. I és que en aquestes converses sempre es barregen l’orgull, l’ego i la por a ser ferides. I nosaltres, que tenim sempre a la boca la paraula sagrada, comunicació, que som grans defensores de construir relacions més sanes basant-nos en una comunicació quasi excessiva, som incapaces de tenir una conversa estranya sense que l’orgull s’interposi per impedir-nos parlar des de l’empatia i la comprensió.

És curiós també, que tot i evitar aquestes converses, al final les acabem tenint sempre amb les mateixes persones: aquelles amb qui més confiança tenim. Ja ho diuen, la confiança fa fàstic. Al final acabem ferint a qui és més propera, a qui més ens atrevim a dir les coses tal com ragen, sense pensar massa en les paraules que utilitzem. En definitiva, a qui més ens atrevim a obrir-nos sense por a ser jutjades. Si d’això es tracta, em quedo més tranquil·la, sabent que, si un altre dia em trobo en una conversa estranya i incòmode, serà perquè ens estem obrint, perquè no ens sentim jutjades, i perquè, en definitiva, la confiança ens acarona la cara, com el sol de primavera d’aquest matí.