Assumptes pendents

Em sento que estic molt ocupada. Ara això, ara això altre. I al principi m’enfadava perquè no entenia on se’n anaven totes les hores. Sí que és cert que bastant de temps s’escapa a les pantalles, però no tant com perquè no em quadrin els càlculs. I és que avui ho he entès. Al retrobar-me amb casa - un espai que gent com jo passem més aviat poc temps perquè passem tot el dia fora- et retrobes amb el que havies posposat fer “quan tingui més temps”. Però més enllà de tota la llista interminable d’activitats casolanes procastinades, com ara passar les fotos del mòbil a l’ordinador, ordenar l’armari o reparar una tassa; avui la Marta m’ha tornat a dir una gran veritat: “Estic tant ocupada perquè m’estic cuidant tot el que no m’he cuidat en molt de temps”. Acostumades a les presses, cuidar-nos ha passat en segon pla i ara tenim feina amuntegada de dies, setmanes i en alguns casos, fins hi tot mesos, que al estar tancades amb nosaltres mateixes ha aflorat. El estar aïllades amb nosaltres dins d’una casa, el temps s’escapa en la feina prolongada de la casa i la feina de les cures que no ens hem donat.

En el meu cas i en molts altres en situacions similars, és curiós com l’aïllament ens ha portat a un estat de llibertat respecte les nostres obligacions del dia a dia. Despertar-se d’hora, vestir-se, netejar, estudiar, depèn de tu. Deleguem tantes responsabilitats a tercers en la nostra rutina, que afrontar-les tu sola, es fa estrany. Les famílies no poden delegar l’educació a les escoles. La neteja no es pot delegar al personal. Les estudiants, no poden delegar l’aprenentatge a les universitats.... I un gran etcètera. Estem acostumades a viure en una societat on les cures estan mercantilitzades i les responsabilitats delegades a les institucions o al propi sistema – que funciona gràcies a la mercantilització de les cures- i esperar o imposar que els altres vetllin per tu, d’alguna manera ens fa menys lliures. Tenir l’opció d’escollir és una gran responsabilitat. Mirar les responsabilitats a la cara, també. 

Avui he començat a llegir el Carrer de les Camèlies, l’he trobat a l’estanteria de casa. M’encanta la Mercè Rodoreda, però La plaça del diamant no el vaig poder acabar perquè cada cop m’afectava més la vida miserable i a pitjor de la protagonista. Tanmateix, em feia molta il·lusió just quan vaig començar a viure a gràcia, passar pels carrers que cita la novel·la. Espero haver fet una bona tria.