Aplaudiments, virilitats i coets

Ja fa uns quants dies que, als aplaudiments de les 20h, se sumen uns quants coets i crits de woho! Gent que considera que els aplaudiments eren insuficients, massa poc sorollosos, i han pensat que un coet ben gros era ideal per a què tot el personal sanitari de la ciutat senti el seus agraïments. Sincerament, no sé quan s’ha convertit això en una celebració per a festejar com si fos Sant Joan. De fet, la meva mare, que treballa en la sanitat pública i va cada dia a treballar, em diu que no entén que la gent aplaudeixi cada dia com si estiguessin celebrant quelcom. Evidentment, és un acte molt solidari i d’agraïment. Però no sembla també una parafernàlia per a distreure’ns d’altres coses? De vegades penso que el govern ho fa malament expressament, per a què això duri una mica més i la gent no pugui pensar en com de malament està el país. Si tinguéssim altres coses a fer, no sé si sortiríem a aplaudir també. I el més greu és que polítics que retallen una vegada rere l'altra en sanitat pública tinguin la poca decència de donar les gràcies al personal sanitari i ens demanin a nosaltres la responsabilitat que ells no són capaços de gestionar. Igual que el rei, que demana responsabilitat però ell encara no ha donat la seva herència ni ha abdicat. Això sí que seria un gran acte de responsabilitat!

Amb això no estic dient que no em sembli bé que sortim a aplaudir o que altres sanitaris no ho agraeixin, no em mal interpreteu; però que haguem passat dels aplaudiments als coets i als crits de celebració demostra que no sabem ben bé què estem fent, i no només això, sinó que no hem fet cap mena de reflexió de la societat en què vivim. Deixeu que m’expliqui. Em sembla que llançar coets és una mostra de virilitat que necessita reconeixement i espai. Ara que no podem sortir de casa, que no podem i no ens pot veure ningú, que no podem ocupar l’espai públic com si fóssim déus –ara parlaré només en masculí, perquè crec que està bastant clar que aquesta ocupació ansiosa de l’espai i aquest afany de posseir ve d’una sola direcció-, necessitem trobar una altra manera de fer saber a la gent que continuem existint i que la tenim molt gran. Instagram no és suficient, a part de que la gent es cansa i et pot silenciar. Per això, un bon coet ben gros i ben sorollós és ideal per estar presents a totes les cases de la ciutat.

No hem entès que això no va d’individus, de personalitats que sobresurten, sinó de la societat, de la col·lectivitat. Que es tracta de donar suport a tot un sistema públic de sanitat, de fer entendre al govern que sense un bon sistema públic, d’aquesta no ens en sortim. És moment de deixar de banda el nostre ego i la nostra virilitat masculina i, si és possible, llançar-la a la brossa d’una vegada per totes i començar a construir una societat més respectuosa, menys egoista i amb menys coets, per a què quan sortim, no només haguem eliminat una pandèmia, sinó també alguns ciments del patriarcat.